FRAU FISCAL. “Això és un atracament”: la gran estafa dels “dividends black” que implica a la banca mundial

Les operacions “Cum-ex” eren l’instrument privilegiat d’una banda internacional organitzada -formada per bancs, brokers, fons d’inversió i signatures d’advocats- per apropiar-se de milers de milions de dòlars del fisc a diversos països europeus.

L’estafa funcionava mitjançant la compra i venda -en un termini molt curt- de grans quantitats d’accions. Els compradors aconseguien així certificats fiscals amb els quals reclamaven al fisc -per exemple, a Alemanya- la devolució d’impostos que mai havien pagat. Per realitzar aquestes compres, demanaven prestem mil milionaris a bancs com el Santander, que va arribar a prestar fins a 1500 milions de dòlars a alguns clients per a aquestes operacions. Els bancs, al seu torn, emetien certificats que eren utilitzats per al reclam dels impostos. Tots els participants de la trama, des dels bancs als brokers i advocats, sabien que hi havia molts diners “fàcils” en joc.

Els països més perjudicats per aquesta gran estafa semblen ser Dinamarca i Alemanya, però hauria afectat també a països com França, Espanya, Àustria i Bèlgica. Es calcula que el fisc alemany hauria perdut d’aquesta manera més de 5.600 milions d’Euros de contribuents, però alguns analistes eleven aquesta xifra a 10.000 milions.

“Segons explica Reuters simplificant, els implicats en la trama, que va començar a investigar-se en 2013 van enganyar al Govern alemany fent-li creure que les accions tenien múltiples amos en el dia del pagament de dividends i que a cadascun d’ells se li devia el dividend i un crèdit fiscal derivat d’ell. I posa un exemple: Un banc acorda vendre accions d’una empresa, per exemple, a un fons, abans que es pagui el dividend, però fa efectiva la venda després que s’hagi pagat el dividend. Llavors, el banc i el fons reclamen al fisc alemany la retenció fiscal. En alguns casos, els bancs van vendre accions prestades per comprar-les després, la qual cosa es coneix com a posicions curtes. Les accions s’intercanviaven ràpidament entre un grup de bancs, inversors i fons voltor per crear la impressió de que hi havia nombrosos amos. Després, compartien els guanys, afirmen els fiscals.” (El País, 18 d’octubre)

Aparentment, l’operació hauria estat ideada per un exinspector d’Hisenda alemany, i assessor fiscal, Hanno Berger, resident a Suïssa, qui l’hi hauria proposat al banc australià Macquarie en 2008. La Abbey National Treasury Services(ANTS) és una filial del Santander a Regne Unit, que va participar de forma freqüent en les operacions.

El diari El Confidencial (que forma part d’un col·lectiu de mitjans europeus que van destapar la trama fraudulenta) va informar que la fiscal de Colònia Anne Brorhilker va sol·licitar a l’octubre de 2014 un registre en les oficines del Banc Santander als afores de Madrid. No obstant això, aquesta mai es va concretar. A canvi, el Banc va enviar uns folis amb la capçalera pròpia assegurant que no coneixia gens de l’assumpte.
El Confidencial també informa que “Espanya hauria estat una de les víctimes de la trama, encara que els investigadors alemanys no han pogut posar-li xifres al frau global.”

La dada més cridanera és que aquestes operacions es van efectuar entre els anys 2007 i 2011: en els primers anys de la crisi financera i capitalista global, quan milions de persones perdien els seus treballs, veien caure els seus salaris i els Estats retallaven de forma massiva serveis socials i pressupostos per a salut i educació. Gran part d’aquests diners, que va sortir de la butxaca de milions de persones, va anar justament a parar als grans Bancs per salvar-los de la crisi. I ara sabem per a quin tipus d’operacions usaven aquests diners. El cercle de la “gran estafa” bancària i financera torna a tancar-se, mostrant que en el capitalisme del segle XXI els que sempre guanyen són un grapat de corporacions, bancs i fons d’inversió.

Aquesta setmana es coneixien les dades mundials de pobresa que són esgarrifoses: mes de 800 milions de persones al món sobreviuen amb menys d’1,25 dòlars al dia segons l’ONU, mentre que 4.300 milions—més del 60% de la població mundial—amb prou feines obtenen menys de cinc dòlars diaris. Per acabar amb aquesta barbàrie del capitalisme on milions moren de gana per pobresa i un grapat de super milionaris acumulen fortunes incalculables, serà necessari avançar a expropiar als grans expropiadors.

Perquè, en paraules de Bertolt Brecht: “Què és el robatori d’un banc en comparació de fundar-ne un?”