Des de fa unes setmanes s’estan succeint els “divendres verds” en ciutats de tota Europa, on estudiants es manifesten contra la crisi ambiental global. Quin programa i quina estratègia necessitem per a vèncer?
Jacobo A. García @Jacobscarface
Lunes 4 de marzo de 2019
Com exposàvem en anteriors articles aquest és un moviment que mou a milers de joves. La generació “millenial” (la nascuda després de l’any 1984) i la generació Z (la nascuda després del 2000), veuen clarament com se’ls està deixant un món en el qual cada vegada serà més difícil viure. Fins al moment s’han sumat 270 ciutats, i el procés, encara molt incipient a l’Estat espanyol, amb la primera assemblea a Madrid, té tota la perspectiva de continuar creixent.
El moviment va néixer d’un grup anomenat “Fridays for future”, sense un veritable programa més que l’exigència a les autoritats perquè actuïn contra el canvi climàtic. Però poc o res podem esperar de les elits econòmiques mundials. D’una part, l’extrema dreta negacionista, d’una altra part el que s’ha fet dir el (fals) “capitalisme verd”.
La “transició ecològica” capitalista és un pegat incomplet, que a més es pretén fer passar sobre les espatlles de la majoria social. No tenim més que veure la mesura de l’impost als combustibles del govern de Macron a França, que va deslligar la ràbia de les armilles grogues, que representen a grans capes socials expulsades de les ciutats per processos de gentrificació, i dediquen una part important del seu salari al transport.
Aquest procés de lluita de classes, amb moltes més demandes ha fet cedir al govern Macron, en un context on la burgesia és completament incapaç. En un recent article explicàvem les contradiccions a les quals se sotmeten les baules febles del capitalisme fòssil.
Posar impostos als combustibles del transport resulta absurd, tenint en compte que es calcula que el 63% de les emissions de CO2 a nivell mundial són conseqüència de l’activitat de 90 multinacionals, i tan sols a Europa el 60% de la contaminació és produïda per 5 d’elles. A França es van manifestar milers de joves amb la consigna “Divendres verds, dissabtes grocs”, plantejant que sí que volem una transició ecològica, però que la paguin els rics.
Fa més de 30 anys que existeix consens científic sobre les causes humanes de la pujada de la temperatura a nivell global, augmentant la freqüència de fenòmens climàtics extrems, com a incendis forestals catastròfics en ple hivern, sequeres que delmen les collites, majors i més freqüents inundacions i tempestes, etc.
Però no només això. La crisi ambiental té molts més factors que no podem obviar. L’esgotament dels sòls fèrtils, a causa dels mètodes intensius d’agricultura (quelcom que ja va analitzar de forma incipient Marx), la contaminació generalitzada, endèmica en zones com Ghana, escombriaire mundial de material electrònic, o la conca del Ganges a l’Índia, on tots els contaminants registrats per la comunitat científica mundial estan presents en el riu i zones pròximes o la proliferació de microplàstics en els oceans
Però recordem, no és la primera vegada que el moviment ecologista agafa força. En els anys 60 i 70, la lluita contra el canvi climàtic i contra els residus nuclears va moure a milions de persones, però va fracassar en els seus objectius. Per què? Perquè van prevaler les estratègies alienes a la classe treballadora i els seus mètodes de lluita.
Necessitem un ecologisme de la classe treballadora
En un context on la pobresa energètica s’acarnissa amb una gran part de la població, considerem necessari plantejar la nacionalització sense indemnització de tot el sector energètic baix control democràtic dels treballadors. Aquesta mesura reduiria els preus, milloraria el servei i garantiria una transició cap a energies renovables, la qual requereix una gran inversió de capital, que els empresaris no estan disposats a assumir.
Així mateix, creiem necessària la nacionalització sense indemnització les empreses de transport, creant una gran xarxa de transport públic, així com les grans empreses automobilístiques, per a reconvertir la seva producció cap a les necessitat socials i no cap al lucre capitalista.
Aquest tipus de mesures s’emmarca en la nacionalització sota control obrer dels mitjans de producció, des de la terra, expropiant als terratinents, fins a acabar amb l’obsolescència programada.
Són tantes les mesures necessàries que no podem esperar d’una classe, la capitalista, que es beneficia econòmicament d’un intricat sistema de producció dissenyat sense cap consideració ambiental o social. Totes i cadascuna de les conquestes socials s’han arrencat mitjançant la lluita de classes.
Per tot això cridem a participar activament de la vaga estudiantil perquè realment parin tots els centres d’estudi per a lluitar contra la crisi ambiental. Desitgem que els sindicats secundin aquesta vaga, reivindicant demandes atractives per a la classe treballadora, com el reconeixement de malalties professionals a causa de l’exposició de contaminants o l’accés a tots els llocs de treball mitjançant transport públic barat.
Jacobo A. García
Vigo