MEMÒRIA HISTÒRICA. El Ducat de Franco. Solament el PP és responsable?

El Rei Juan Carlos I amb l’actual duquessa de Franco, la "nietísima" Carmen Martínez Bordiú.

Una de les últimes decisions del govern del PP ha fet encendre l’indigació. L’ex ministre de Justícia Rafael Català, es va apressar el 31 de maig a signar l’ordre ministerial perquè s’expedís la Real Carta de Successió a l’hereva del Ducat de Franco, la “nietísima” Carmen Martínez Bordiú.

L’encarregada de publicar-la en el BOE ha estat l’actual ministra del ram, la “socialista” Dolores Delgado. Tota una jugarreta del PP per aombrar la política de gestos sobre la memòria històrica amb els quals el Govern de Sánchez vol omplir els seus primers mesos de mandat. Entre ells estarien la supressió d’aquest i altres títols nobiliaris, com el de Cosí de Rivera, o l’exhumació de les restes del dictador i el fundador de la Falange del Valle de los Caidos.

El partit fundat per l’exministre de Franco, Manuel Fraga Iribarne, rendia així un últim tribut a una família a la qual deuen tant. El pedigrí franquista de la dreta espanyola es tornava a fer patent, aquesta vegada amb la signatura d’un dels ministres que vèiem en la passada Setmana Santa cantar l’himne de la Legión al pas del Crist de la Bona Mort.

La nova dreta de Cs es manté en una equidistància que li permet al mateix temps nedar i guardar la roba, no recolza aquestes mesures però tampoc les qüestiona. Els Rivera del segle XXI són conscients que el sorpaso de la dreta implica assumir les herències dels seus “cosins” del XX.

La impotència de la ministra Delgado és una manifestació dels límits de les polítiques simbòliques del PSOE en aquest terreny.Tota mesura a prendre’s ha de respectar en primer lloc els drets adquirits pels franquistes i els seus hereus. Veiem si no com gaudeixen els ducs de Franco amb el del Pazo de Meiras o el fet que cap torturador o assassí de la dictadura pugui ser portat a judici.

Com ja fes Zapatero, Sánchez no pretén entrar en el terreny de la justícia i reparació. Això seria posar fi a les lleis de punt final de 1977 que van atorgar impunitat als assassins, torturadors i responsables polítics de la dictadura que van seguir fent carrera i negocis en la policia, judicatura i casta política de la democràcia. Allò més fonamental del pacte d’impunitat de la Transició segueix fora de perill.

Tot i així, el PSOE ha sabut vendre’s com el partit que va legislar contra l’“oblit” de la Transició. Va ser una de les grans batalles culturals de Zapatero, amb la qual va saber tapar -amb l’ajuda d’IU, periodistes, tertulians i historiadors de càmera del progressisme- les complicitats del PSOE amb l’aparell estatal de la Dictadura.

Com a batalla no va tenir molta materialitat. No va passar de subvencions en compte gotes per l’exumació d’algunes fosses, canvis en la llista de carrers que ajuntaments i jutges han boicotejat i alguns reconeixements institucionals. Com diem la materialitat d’aquesta batalla costa trobar-la, ni tan sols una política de compensacions i pensions per als centenars de milers de represaliats i familiars.

Però el major rèdit per al mateix PSOE és que la seva “lluita contra l’oblit” va servir per cimentar una nova amnèsia. Que el PSOE dels 80 se servís de l’aparell policial i judicial de la dictadura per al terrorisme d’Estat dels GAL, la consolidació d’una Justícia afecta, la formació de les policies locals dels ajuntaments democràtics i l’ensinistrament i constitució d’unitats policials com els antiavalots o la brigada d’informació de la Policia Nacional, ha desaparegut de cròniques, articles i tertúlies. Solament alguns historiadors, com David Ballester i pocs més, s’encarreguen de recordar-ho en els seus treballs de recerca.

En aquests dies l’indiganció amb la dreta -tant del PP com del nou joseantonismo del segle XXI de Ciutadans- torna a ser utilitzada per cobrir les vergonyes de l’esquerra del Règim, i ja de pas de l’alta institució a la qual ni La Sexta ni la intel·lectualitat tributària del PSOE i les seves subvencions tampoc qüestionen: la Monarquia.

Sobre el partit de González, Zapatero i Sánchez només val dir que han governat ni més ni menys que 21 dels 40 anys des de l’aprovació de la Constitució. Que la família del Dictador hagi gaudit de l’honorable tracte de ducs del seu cognom i pogut seguir pastant una fortuna tant dins com fora de les nostres fronteres, solament ha estat possible gràcies a la complicitat dels executius socialistes. Igual que el fet que Billy el niño hagi mantingut les seves condecoracions, o que desenes de policies franquistes, molts embolicats en casos de tortura o morts sota custòdia policial, hagin seguit ascendint.

Aquest homenatge amb Donya Carmen primer i la seva filla, Carmen Franco Polo, després, no s’entén sense entrar en el fons de la qüestió. Ficar-se amb els Franco era tant com ficar-se amb el Cap de l’Estat, el Rei Juan Carlos I. Que aquest deu el seu lloc al dictador ja no és un fet desconegut, encara que molts manuals d’història de secundària, tant sota govern del PP com del PSOE, encara no s’hagin assabentat.

Però valdria recordar que a més li unia un afecte que, per exemple, portava al fet que estigués prohibit parlar malament del dictador en la seva presència. Les seves paraules en una entrevista a una televisió francesa il·lustren millor aquesta admiració. Per al rei hemèrit “és un dels que ens va treure i va resoldre la nostra crisi de 1936” i representava “un exemple vivent, dia a dia pel seu acompliment patriòtic al servei d’Espanya, i per això, tinc per ell un gran afecte i admiració”.

Aquest profund respecte per l’obra de Franco -cimentada en 150.000 desapareguts, desenes de milers de presos polítics i treball esclau- el va portar al fet que solament 6 dies després de la seva mort i 4 des de la seva coronació, el 26 de novembre de 1975, atorgués a la seva vídua el títol nobiliari de duquessa de Franco. Un tron bé valia un Ducat.

Perquè la justa indignació amb el manteniment d’aquests honors a la família del dictador no serveixi per a una nova batalla cultural del PSOE que blanquegi el seu ferm compromís amb el règim hereu de la Dictadura, convé veure el quadre complet. Si avui la nietísima és duquessa ho és, en primer lloc, per la gràcia de la Monarquia, concretament Juan Carlos I “el trempat”, el beneplàcit del PSOE i l’homenatge a les seves arrels de la dreta política del PP i Cs.