100 anys del vot femení al Regne Unit. El llegat de Sylvia Pankhurst a la lluita sufragista

Solament han passat 100 anys de la conquesta del dret bàsic al vot, negat a les dones fins l’any 1918 al Regne Unit. Al llarg dels anys, es va instal·lar la idea que el sufragisme va ser un moviment de dames de l’alta societat i regals de governs i Parlaments. Quelcom molt allunyat d’una batalla on les dones de la classe treballadora van ser protagonistes i on es van enfrontar polítiques i estratègies, com succeeix avui i va succeir al llarg de la lluita de les dones pels seus drets i contra l’opressió.

L’any 1930, el primer ministre conservador Stanley Baldwin va descobrir una estàtua en honor a Emmeline Pankhurst. Al 1958, s’hi va agregar una placa que recordava a la seva filla Christabel. Sylvia, filla de Emmeline i germana de Christabel, no té estàtues ni plaques. Recentment al 2017, alguns sindicats van presentar un projecte per retre-li homenatge.

El seu nom és poc conegut a la història de la lluita per la conquesta del dret de les dones a votar, que va ser la punta de llança del que es va conèixer com la primera onada feminista. El seu llegat, lluny de la idea que el sufragisme era una qüestió de dames de l’alta societat, inclou l’organització de les treballadores, l’enfrontament a la guerra imperialista, la passió per la Revolució russa,la lluita per la més profunda igualtat i per una societat lliure de tota opressió.

La lluita pels drets de les treballadores

Uns anys abans de conquistar el dret al vot, Sylvia Pankhurst era detinguda per encadenar-se a les reixes del Parlament. Seria la primera, però, no l’última vegada que acabés a la presó per exigir el dret al vot per a totes les dones. La repressió contra les sufragistes es feia més dura a mesura que el moviment s’estenia.

La Policia les expulsava dels actes oficials, les multaven, les perseguien i les arrestaven. Al 1912, la policia de Scotland Yard va comprar per primera vegada en la història una càmera fotogràfica per perseguir a les militants i capturar-les.

Les condemnes eren dures, les sufragistes no eren considerades preses polítiques, i per reclamar aquest dret mínim van haver de fer llargues vagues de gana a les presons, que van redundar en la millora de les condicions de les preses comunes (la majoria pobra i treballadora). Però cap de les mesures repressives, ni tan sols la mort d’Emily Wilding Davison al 1913 en el famós Derby de Epsom, va aconseguir frenar el moviment.

Sylvia Pankhurst va néixer a Anglaterra l’any 1882 en el sí d’una família acomodada però de tradició socialista. Al costat de la seva mare Emmeline i la seva germana Christabel, conegudes com “Les Pankhurst”, es van transformar en un emblema del moviment feminista, per la seva lluita pel dret al vot de les dones.

Al 1903, van fundar la Unió Social i Política de les Dones que, entre les seves accions més conegudes, va organitzar a Londres una mobilització de 400 mil dones sufragistes que va acabar incendiant esglésies i comerços al seu pas. Després de vàries d’aquestes accions Sylvia va acabar, com moltes de les seves companyes, a la presó. Es va enfrontar als tribunals amb vagues de gana, de set i de son, i va actuar com la seva pròpia advocada defensora.

Avui pot sonar innocent, fins a ingenu, arriscar la vida per un dret que apareix tan restringit, tan retallat, com és el dret a votar. No obstant això, fins a principis de segle XX, les dones estaven privades d’exercir-ho, tenien el mateix estatus que legal que un infant o una persona amb problemes mentals, no podien disposar de la seva vida.

Això motoritzava la participació de desenes de milers de dones, fins i tot les treballadores, que coincidien en aquesta demanda amb sectors de les classes mitjanes i altes, i exigien alhora els seus drets en el lloc de treball. L’any 1901, com a part del moviment, les obreres d’una planta de cotó van aixecar el dret al vot com una necessitat per acabar amb la discriminació i l’explotació.

“Ningú s’atrevia a exigir el vot per a totes les dones. Les societats sufragistes, amb l’excepció de la meva pròpia East London Federation… treballava per petites lleis que garantien el dret a menys del 10 % de nosaltres…” (Sylvia Pankhurst. A Life in Radical Politics). Sylvia estava convençuda que les demandes de les dones havien de confluir amb les de la classe treballadora, ja que tant unes com uns altres estaven exclosos dels drets democràtics elementals. Les dones no eren les úniques que no podien votar, tampoc podien fer-ho els homes que fóssin obrers amb baixos salaris (la majoria de la classe treballadora). Això marcava una diferència en el moviment sufragista: la majoria de les organitzacions no qüestionaven que si solament es demanava el dret a votar “en les mateixes condicions” que els homes es mantindria una llei restrictiva que seguiria deixant privada de drets a la majoria de la població, que era treballadora.

Guerra i Revolució

Als 24 anys, Sylvia Pankhurst va abandonar els seus estudis universitaris i, l’any 1911, va publicar Història del moviment sufragista. En aquest moment, començaven a sorgir les seves diferències amb la Unió fundada per la seva mare. La Primera Guerra Mundial va aprofundir encara més aquestes divergències.

Sylvia no estava d’acord en recolzar al govern britànic a la guerra, com sí que ho va fer la seva mare Emmeline, qui cridava a les dones a mobilitzar-se pel dret al vot, però sota el lema “Rights to serve” (Drets per servir). Sylvia, anys més tard, es referia a aquest període amb aquestes paraules: “Per a mi, això era una traïció tràgica al moviment (...) Treballem contínuament per la pau, enfrontades a una dura oposició de vells enemics i, lamentablement, de vegades de vells amics”.

A tal nivell arriba el patrioterisme d’ Emmeline Pankhurst que canvia el nom del diari de la Unió, de la Sufragette (La Sufragista) al nacionalista La Brittannia, sota el lema “Pel Rei, pel País, per la Llibertat”.

Sylvia, finalment, es va apartar de l’organització i la Federació de Sufragistes de l’ East End i va començar a funcionar de forma independent, també va fundar l’Exèrcit de Dones per la Pau, que treballava als barris obrers tractant de pal·liar les conseqüències de la guerra que sofrien les vídues i les famílies. Va batejar el diari que editava per a dones treballadores com El Cuirassat de les Dones, en homenatge al cuirassat Potemkin de la Revolució Russa de 1905.

Sylvia es va instal·lar al costat d’altres sufragistes socialistes al barri obrer d’East End per organitzar a les dones treballadores i lluitar per les seves demandes. El seu objectiu era clar: “Estava ansiosa per enfortir la posició de les treballadores per quan s’hagués aconseguit el vot… Mirava cap al futur. Desitjava aixecar a les dones d’aquesta classe submergida perquè es convertissin en lluitadores pel seu propi compte i no com a mer argument en els discursos de gent més afortunada… Que es rebel·lessin contra les espantoses condicions en les quals vivien, exigint per a elles i les seves famílies la part que els corresponia dels beneficis que podien procurar la civilització i el progrés…”.

Per altra banda, la Unió dirigida per la seva germana i la seva mare, plantejava que calia suspendre els reclams sectorials de les dones, per recolzar al govern britànic embarcat en la guerra mundial.

Més tard, Sylvia va recolzar la Revolució Russa de 1917, va visitar la Unió Soviètica i un cop va tornar al Regne Unit, va pagar amb cinc mesos de presó la simpatia “pro-comunista” que expressaven els seus articles. Al 1918, finalment, es va estendre el dret al vot a algunes dones majors de trenta anys; Sylvia va denunciar que el mateix estava limitat, a més, a les dones de classe alta.

Va ser fundadora del Partit Comunista anglès, encara que es va allunyar anys més tard. Als anys 1930 va recolzar la Revolució Espanyola i va col·laborar amb treballadores i treballadors jueus perseguits pel règim nazi a Alemanya.Després de ser una activa militant contra l’ocupació italiana a Etiòpia, es va mudar a aquest país amb el seu company Carlo i el seu fill Richard i va morir a Àfrica l’any 1960, als 78 anys.