BALANÇ 2018. El raïm del Règim del 78: aprofundiment de la crisi, fracassos restauradors i ascens de l’extrema dreta

Fa un any el bloc monàrquic-constitucional es prometia un nadal feliç. El 21D van voler avançar La Grossa amb unes eleccions dirigides des de Moncloa per a derrotar a l’independentisme català. Si bé Cs va ser la força més votada, la majoria independentista va quedar revalidada. Malgrat la repressió, el cop institucional i la claudicant política de la direcció procesista, l’aspiració democràtica del poble català a poder decidir va demostrar ser molt més profunda.

Aquest any el gir autoritari inaugurat a Catalunya s’ha mantingut i aprofundit. Aquesta Nit de cap d’any hi haurà més presos polítics en les presons que durant la passada, el 2018 hem vist als jutges bloquejar la investidura de dos presidents de la Generalitat, emetre sentències patriarcals d’escàndol, d’altres “a la carta” per a la banca, iniciar el judici-farsa de l’1-O...

L’altre element clau de la restauració reaccionària que encarnava el bloc monàrquic era la recentralització. El 155 es va aixecar amb la formació del Govern Torra, però s’ha quedat com a amenaça disciplinadora. Especialment contra Catalunya, sobre la qual PP i Cs exigeixen la seva aplicació per un termini il·limitat, i fins i tot el PSOE ha arribat a amagar amb fer-ho per un tall de carretera “mal reprimit”. També l’hem vist enarborar contra altres comunitats, com Castilla-la Mancha, o, adaptat al seu marc legislatiu, contra ajuntaments com el de Madrid.

No obstant això, aquell projecte restauracionista va entrar en barrina en el primer semestre de 2018. El bloc monàrquic, amb el Rei com a cap espiritual, va pecar d’excés de confiança. Va pensar que amb la repressió acabaria amb el problema català. Però ni aquesta li va sortir tan bé com va voler -al no trobar el suport judicial d’altres països de la UE ni forçar una repetició electoral- ni ha acabat amb el moviment democràtic català, que, encara que ha retrocedit, continua donant clars símptomes que continuarà sent una de les esquerdes principals.

També va pensar que amb l’onada de balconades "espanyoles" s’havia acabat la desafecció d’amplis sectors socials amb el Règim del 78 i les polítiques dels governs del bipartidisme. Les marees de pensionistes primer, i el gran moviment de dones i la vaga del 8M després, van demostrar que no era així.

A això se li ha sumat la “ressaca” del “a por ellos”: l’enorme desprestigi sofert pels dos pilars d’aquella restauració. D’una banda la monarquia, que gaudeix d’una impopularitat creixent especialment entre els més joves -com va reconèixer implícitament el discurs de la Nit de Nadal de Felip VI-, i per l’altre la “casta judicial”, cada vegada més qüestionada i odiada per patriarcal, repressora de drets i venuda a la banca.

Enmig d’aquesta inviabilitat va arribar la sentència Gürtel. Aquí van entrar en joc els interessos de part del PSOE que va veure la seva oportunitat per a consolidar-se com a força hegemònica del flanc esquerre i frenar la seva sagnia electoral. Tot junt va donar com a resultat la moció de censura de juny, que l’aritmètica d’un Parlament fragmentat va portar a comptar amb els suports dels independentistes catalans, així com dels entusiastes d’Unidos Podemos, que li van donar pràcticament un xec en blanc.

El govern Sánchez, amb Unidos Podemos de ministres sense cartera, va presentar un altre projecte per a salvar al règim. La via no era ja la de la restauració reaccionària de la qual el PSOE havia estat part, sinó una sort de regeneració democràtica en clau social, amb molt de discurs, una tíbia política redistributiva (el que la UE permetés) i volent tapar amb diàleg de mans buides crisis com la catalana.

El PSOE és un expert en “guerres culturals” i no va defraudar. Sánchez va voler emular a Zapatero declarant al seu govern com a feminista, desenterrant a Franco -o prometent-ho- i rebent l’Aquarius. Però el cartó-pedra aguanta millor quan hi ha bonança econòmica i el règim gaudeix de bona salut, com li va passar a ZP. Amb crisi social, pobresa i una crisi de règim com l’actual el relat se li va acabar aviat.

Sánchez va passar ràpid a ser el govern que se sumava a tapar les corrupteles del Rei Emèrit, que va mantenir les concertines, les devolucions en calent i el tancament de ports -com el pesquer de Santa Pola fa només uns dies-, que renegava de tocar la reforma laboral del PP o restaurar l’actualització automàtica de les pensions i que a Catalunya ofereix una de diàleg -en el qual es nega a tractar els dos temes centrals: referèndum i presos polítics- i una altra d’amenaces via cartes ministerials.

Unidos Podem per la seva part ha donat en aquests sis mesos un salt en la integració en el règim com a soci de la seva pota esquerra -el tradicional paper de la IU de Llamazares- criticant amb la boca petita la major part, no totes, dels zags a dreta de Sánchez, però treballant per a apuntalar un projecte que en cap cas augura una resolució progressiva de les demandes democràtiques i socials que subjeuen a la crisi del règim per a baix.

Quan queden pocs dies perquè tanqui l’any, aquest nou projecte de restauració en clau progressista, continua estant en la picota. La pròpia supervivència del govern Sánchez està en dubte, com ho està el que pugui tirar endavant si més no els Pressupostos. Encara aconseguint-ho, difícilment aquest govern “progressista” pugui posar les bases per a una regeneració estable de l’Estat espanyol, amb tota la dreta enfervorida, gran part de la Judicatura en contra i un Rei que ha quedat enganxat al discurs del 3-O i que acabarà decantant-se per l’opció més segura per al manteniment de la seva Dinastia.

Però l’any ha acabat amb una altra “sorpresa” vinguda de les urnes d’unes autonòmiques, aquesta vegada les andaluses. L’emergència de Vox ha posat en clar que la crisi de representació torna a la palestra. Per esquerra ni el PSOE, ni tampoc ja Podemos i IU, susciten entusiasme. Per dreta, la radicalització del PP i Cs ha donat com a subproducte una fragmentació en tres d’aquest espai i l’emergència d’una extrema dreta que és en gran manera la versió “fins al final” del projecte restaurador reaccionari assajat per Rajoy i el bloc 155.

El previsible govern de la dreta a Andalusia promet donar-li aire de nou a aquest flanc del règim, i per tant al mateix projecte de restauració reaccionària que es va veure relativament interromput amb la moció de censura. Tant si aconsegueixen canviar el mapa de governs en les següents cites electorals -fins i tot el central si hi ha avançament- com si aconsegueixen marcar agenda a un PSOE, del qual els seus "barons" ja s’estan sumant al clam d’un altre 155 i fins i tot il·legalitzacions de partits independentistes.

Totes dues receptes per a restaurar al Règim del 78 - això de recrear un nou consens com el que va suggerir el rei en el seu discurs sense treure els peus del plat - es posaran en joc aquest 2019. La clau és preguntar-se si alguna té quelcom que oferir a la classe treballadora, les dones, la joventut, els immigrants o les demandes democràtiques. Que la de la dreta no, és quelcom que queda clar. Però tampoc la que encarna avui el “sanchisme”, amb l’entusiasta suport d’Iglesias i Garzón: el projecte del “mal menor”.

És el “mal menor” de la casta judicial desbocada empresonant tuitaires o polítics per organitzar un referèndum, del manteniment de les reformes laborals i de pensions, de les concertines i devolucions en calent, de mantenir el 135 i el pagament del deute, de sostenir a la Corona encara que se li faci alguna piulada republicana de cara a la carrera electoral... I el que és pitjor, és un “mal menor” que, com s’ha vist a Andalusia, és incapaçi de posar-li fre a l’auge de l’extrema dreta i la possibilitat que s’obri pas un govern bonapartista de dretes en els pròxims mesos.

Contra la idea de que al màxim que podem aspirar és a governs progressistes amb el PSOE o reformes pactades de la Constitució, cal reprendre la lluita per imposar processos constituents per a acabar amb la corona, la “casta judicial”, conquistar el dret a decidir i resoldre els grans problemes socials. Contra les receptes de “redistribuir tot el que la Troica permeti”, cal aixecar un programa que es proposi acabar amb l’atur, la precarietat, el desmantellament dels serveis públics o la pobresa, amb mesures clarament anticapitalistes com el repartiment d’hores sense reduir el salari, derogar totes les contrareformes laborals, nacionalitzar sota control obrer les grans empreses i la banca o imposar impostos sobre les grans fortunes.

Si algun “propòsit d’any nou” hagués de plantejar-se l’esquerra, al costat dels moviments socials, l’esquerra sindical, el moviment de dones, la joventut indignada amb l’ascens de Vox o la que està qüestionant a la monarquia i el pacte del 78, aquest hauria de ser el de posar dempeus una esquerra anticapitalista i de classe, que proposi i lluiti per sortides tan radicals com les de la dreta però en el sentit oposat. No per a redefinir l’statu quo sobre els nostres drets socials i democràtics, sinó per a qüestionar-lo i derrocar-lo per mitjà de la mobilització social i en favor de la classe treballadora i els sectors populars.

Només una alternativa anticapitalista i ancorada en la mobilització i autoorganització de la classe treballadora al costat de les dones, la joventut i els immigrants, pot parar l’ascens de les opcions reaccionàries i oferir una sortida de fons i progressiva a aquesta crisi de règim, que, per a mi i l’organització en la qual milito, el CRT, podria establir les bases per a imposar una lliure federació de repúbliques obreres i socialistes sobre les ruïnes de la monarquia borbònica i el “consens del 78”.