L’Ajuntament de Cadis denuncia per usurpació a un grup de persones sense llar a Barcelona amenaçades ara de desallotjament.
Viernes 11 de enero de 2019
Barcelona és una de les grans ciutats de l’Estat espanyol amb un major índex de pobresa. Segons una enquesta realitzada per l’Oficina Municipal de Dades a l’abril de 2018, un 19’6% de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Una dura realitat que està darrere de la pobresa energètica, les privacions alimentàries i el drama dels desnonaments.
En l’actualitat, a Barcelona es continuen efectuant desnonaments a un ritme de 7 al dia, és a dir 210 al mes i més de 2.500 per any. Els casos més extrems acaben engrossint la llista de persones sense llar. La Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) xifrava al maig del passat any en gairebé mil les persones en aquesta situació.
Davant la total insuficiència de les polítiques de l’Ajuntament per a solucionar aquesta situació, molts es veuen abocats a buscar la manera de poder sobreviure al carrer. Un dels últims casos és el d’un grup de 25 persones sense llar que han ocupat des de fa uns mesos la Casa de Cadis, abandonada des de fa 14 anys, per a convertir-ho en una residència autogestionada per a gent en aquesta situació.
No obstant això, la notícia ha saltat a la llum no pel fet en si, sinó per la denúncia per usurpació que ha interposat l’Ajuntament de Cadis, copropietari de l’immoble, l’alcalde del qual per Podemos és José María González “*Kichi”, un dels principals referents d’Anticapitalistas al costat de Teresa Rodríguez.
Davant la revolada ocasionada en les xarxes socials, la portaveu de l’Equip de Govern de Cadis, Ana Fernández, declarava que “ni es té, ni s’ha tingut en cap moment, la més mínima intenció de desnonar a les persones sense llar de Barcelona. Això és totalment incert”. No obstant això, matisava a posteriori, “ens va arribar un requeriment dels Mossos d’Esquadra que vam atendre, ja que de no atendre aquesta denúncia vetllant pel patrimoni de la ciutat estaríem prevaricant. Alguna cosa que tampoc farem”. Aquesta denúncia és la que podria acabar amb l’ordre judicial de desallotjament de les persones sense llar que actualment estan ocupant la Casa de Cadis de Barcelona.
Des del col·lectiu que ocupa aquest espai s’ha assenyalat que l’Ajuntament tenia més opcions a més de la denúncia dins del marc legal, com iniciar una mediació o simplement cedir l’usdefruit d’una instal·lació que portava anys abandonada.
Però la Casa de Cadis és copropietat de l’Ajuntament gadità i una entitat financera, la qual cosa podria explicar que l’opció triada sigui la més taxativa contra l’ocupació de les disponibles.
No és la primera vegada que l’Ajuntament de Kichi es veu embolicat en polèmica per l’incompliment flagrant del seu programa electoral. A la memòria de tots arriben encara els ressons dels plors de ràbia de Juan Antonio Albiol Ramírez i Tamara Escarcena Cabell, quan van irrompre en el ple de l’Ajuntament gadità en 2016. Aquesta parella, a càrrec de dos fills, denunciava la nul·la atenció que van rebre pel consistori durant mesos, abans que l’empresa Elèctrica de Cadis, contracta del propi Ajuntament, els tallés el subministrament de llum sense previ avís.
L’actuar quotidià de l’Ajuntament de Cadis mostra els límits de la il·lusió que es pot gestionar les institucions d’aquesta democràcia per a rics i posar-les “al servei de la gent”. El mateix ve succeint amb els “ajuntaments del canvi” de les grans ciutats com Barcelona i Madrid.
Les gestions d’Ada Colau i Manuela Carmena, lluny de solucionar les necessitats dels sectors populars i la classe treballadora, no han fet sinó seguir amb la línia d’anteriors governs municipals: es continuen produint desnonaments diàriament, es mantenen les unitats d’intervenció policial, la persecució a la venda ambulant, les concessions públiques a empreses milionàries o l’ésser els campions del pagament del deute.
Lluny de la política de Podemos i els “ajuntaments del canvi”, per a acabar amb el drama de la pobresa i posar solució als grans problemes socials, és necessari que l’esquerra anticapitalista llevant un gran moviment amb múscul social al carrer i emprengui una ofensiva que afecti els interessos dels quals tots els dies ens expropian la vida, l’habitatge i el futur. Que baralli per mesures com la nacionalització de la banca i posar a la disposició de les necessitats socials milers d’habitatges buits que tenen en el seu poder els bancs, formar un parquet de lloguers socials i imposar impostos a les grans fortunes i als especuladors immobiliaris.
