TRIBUNA OBERTA. L’última monarquia de l’Europa Mediterrània

Si mirem el mapa de l’Europa mediterrània des d’una perspectiva política, tot definint la forma d’Estat existent a cada país, ens adonarem que arreu -a excepció de l’Estat espanyol- existeixen repúbliques democràtiques. I el fet és –si hom vol, el més sorprenent- que a l’inici de la Segona Guerra Mundial llevat de França a tot arreu existien monarquies, que, en la gran majoria dels casos, una cop acabada la guerra, foren abolides. I sovint a través d’un referèndum.

Fou el que s’esdenvingue, per exemple, en el cas d’Itàlia. El monarca regnant, Humbert II d’Itàlia, que havia succeït al seu pare Victor Manuel III, el maig de 1946, només va poder governar 33 dies, fins al 12 de juny del mateix any, perquè el dia 2 de juny es va celebrar un plebiscit en el qual la majoria d’italians es varen declarar a favor de la República.

Pel què fa a la Península dels Balcans, on la majoria de països, a excepció de Grècia, varen quedar sota el control de l’exèrcit soviètic i més tard o més d’hora van esdevenir comunistes, les monarquies tampoc van tenir una durada massa llarga. Les primeres que van desaparèixer van ser les d’Albània i Iugoslàvia. En el primer cas, el rei Zog I, que va haver d’exiliar-se a l’inici de la guerra, quan Albània va ser annexada a Itàlia, va veure com els comunistes de Enver Hoxha s’emparaven del poder i abolien la monarquia el 1946. És el que també feu Tito a Iugoslàvia. Pere II de Iugoslàvia fou cessat el novembre de 1945, després que en les primeres eleccions que es varen celebrar acabada la guerra i la candidatura de Tito hagués vençut pel 90% de vots i de manera immediata van proclamar la República.

A Romania i Bulgària el procés es retardà una mica més. En el primer cas el rei Miquel I aconseguí governar a Romania entre 1944 i 1947, però a desgrat dels intents que va fer perquè no es consolidés el règim comunista, finalment no ho aconseguí i fou obligat a abdicar l’agost de 1947. El cas de Simeó II de Bulgària fou ben peculiar. Havia començat a governar, amb 6 anys, el 1943. Acabada la guerra, amb l’exèrcit soviètic ocupant el territori, se celebrà un plebiscit, el setembre de 1946, que comportà la proclamació d’una república socialista i l’abolició de la monarquia. Simeó hagué d’exiliar-se i als anys ’50 aconseguí la protecció de Franco, arribà a Espanya, es casà amb una representant de la noblesa espanyola i després de la caiguda del règim comunista, assolí el càrrec de primer ministre entre els anys 2001 i 2005.

L’últim monarca de l’Europa mediterrània que es va veure obligat a abandonar el poder fou Constantí II de Grècia. Implicat amb la dictadura dels coronels, que es va imposar el 1967, fou obligat a abdicar, a finals de la dictadura militar, l’any 1973 i de manera definitiva, quan va caure la dictadura, a través d’un referèndum que va tenir lloc el desembre de 1974.

L’única monarquia que es manté en el poder a l’Europa mediterrània és -com recordava més amunt- l’espanyola, que fou imposada per Franco l’any 1969, quan nomenà el príncep Juan Carlos successor seu, a títol de rei. Dos dies després de la mort de Franco, el 22 de novembre de 1975, fou coronat rei i portà a terme el següent jurament: “Juro por Dios y sobre los Santos Evangelios, cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Reino y guardar llealtad a los principios que informan el Movimento Nacional” i, en parlar de Franco va dir explícitament: “Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea”.

Iniciada la transició cap a la democràcia -i després que Juan Carlos I acceptés l’evolució cap a un sistema parlamentari, segurament arran de l’experiència que acabava de sofrir el seu cunyat, Constantí de Grècia- en cap moment es plantejà l’existència d’un plebiscit sobre si la majoria dels espanyols volien la monarquia o la república. I el tema, important, segueix obert i sense resoldre...