La necessitat d’un moviment estatal contra la repressió. La lluita contra totes les lleis liberticides i la llibertat de tots els presos polítics. Un programa per combatre una falsa democràcia al servei dels capitalistes.
Viernes 13 de julio de 2018
El cap de setmana passat van tenir lloc a Barcelona unes jornades contra la repressió. En les diferents taules rodones i tallers va estar present una idea clau: la necessitat d’articular una resposta coordinada contra l’escalada repressiva desfermada en els últims dos anys.
Aquests atacs contra les llibertats i els drets democràtics s’estenen com una taca d’oli per tot el territori i diferents sectors socials. Les diferents xerrades i ponències de les jornades donaven bon compte de tot això.
Avui l’epicentre segueix estant a Catalunya. Des de la tardor s’acumulen més d’1.000 investigats, a més dels presos polítics i exiliats catalans. Però no cal oblidar que el terreny privilegiat de la cara més dura de la “democràcia” del 78, Euskadi, segueix acumulant casos d’escàndol com el d’Alsasua o els prop de 300 presos polítics bascos que segueixen a la presó i sota la política penitenciària de la dispersió. En la resta de l’Estat els casos no s’aturen, des d’Alfon a Madrid, els antifeixistes de Saragossa, les recents detencions d’Oscar Reina del SAT o l’entrada a la presó del sindicalista Fran Molero a Màlaga.
Els qui la pateixen abasten des de sindicalistes i lluitadors socials, fins a artistes o tuitaires, passant per polítics i càrrecs públics, estudiants, feministes o immigrants, especialement arab-musulmans.
Aquesta ofensiva liberticida no és una altra cosa que la resposta donada pel Règim del 78 a l’augment de la contestació i mobilització social des del 2011 en endavant. Diem el règim i no només el govern del PP, perquè com a resposta -i més enllà de l’oposició formal del PSOE a l’aprovació d’algunes lleis com la Llei Mordassa- ha estat aplicada per la Judicatura amb el ple suport de tots els seus partits. Valgui d’exemples el bloc monàrquic format contra Catalunya o el suport del PSOE a l’empresonament d’Alfon o Andrés Bódalo del SAT.
Per portar-la endavant s’han aprovat algunes lleis noves, com la citada Mordassa, o endurit el Codi Penal. No obstant això, per ser justs, el Règim ja tenia un arsenal molt potent per a aquest gir liberticida. Lleis com l’Antiterrorista i unes forces policials i una Judicatura formada en dècades de lluita contra el terrorisme -que va servir per justificar el cos legal i les pràctiques que avui s’aplica a infinitat de lluitadors o subjectes dissidents- donaven ja el marc suficient per a l’escalada en curs.
Les mateixa jornades contra la repressió de Barcelona van assenyalar encertadament la necessitat de lluitar contra la legislació antiterrorista i el Codi Penal, a més de la Llei Mordassa. Més quan el nou govern de Pedro Sánchez, prenent l’exemple de les guerres culturals de Zapatero, voldrà vendre’s com el qui posa fi a aquesta ofensiva derogant aquesta última, o alguns dels seus articles, però deixant intacte tota la resta. Solament com a botó de mostra caldria dir que la immensa majoria dels més d’1.000 investigats a Catalunya després de l’1-O no estan sent perseguits amb aquesta llei sinó amb les preexistents.
L’altra gran demanda que ha d’unificar a tots aquells que lluiten contra l’increment de la repressió és la llibertat dels presos polítics. Quelcom que inclou als catalans i al conjunt de lluitadors a la presó o encausats, però també hauria d’incorporar als presos bascos sobre els que el govern del PSOE, amb el seu ministre de l’Interior al capdavant, es nega en rodó a tota mesura d’amnistia, tot i amb la confirmació de la dissolució incindicional d’ETA.
Aquestes reivindicacions serien un bon punt de partida per engegar un moviment estatal contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics. Una necessitat per superar l’escenari de múltiples campanyes separades, que tenen la seva raó de ser, però que han d’articular-se perquè el seu impacte pugui guanyar en pes polític. La reunió convocada per aquesta trobada a Barcelona per a començaments de setembre i la jornada de solidaritat amb Catalunya en tot l’estat el proper 1-O, són dos bons passos en aquesta direcció.
Des de la CRT som part d’aquesta iniciativa i ens vam sumar a la crida perquè s’integrin en la mateixa totes les organitzacions polítiques, sindicals i socials i campanyes i plataformes que vénen denunciant la repressió. Al mateix temps considerem que la lluita antirepresiva ha de desplegar un programa que apunti directament contra el caràcter de classe de l’actual règim polític.
La “democràcia” del 78 és abans de res un règim de classe, al servei de la classe capitalista, i que enfonsa les seves arrels en la continuïtat de les estructures estatals de la Dictadura. Això no és cap novetat, en tota la seva història ha donat bon compte d’això. Els diferents governs, ja fossin de la UCD, el PSOE o el PP -amb el suport de la resta de forces parlamentàries- han legislat per l’IBEX35 i la CEOE, quelcom que es feia més evident en èpoques de crisis.
Per a això no han dubtat a usar tots els mecanismes de “disciplina” al seu abast per contenir o reprimir la protesta social i la dissidència: des de la repressió de mobilitzacions -com el 15M o les vagues generals-, la persecució de la llibertat d’expressió -amb delictes com el d’injúries a la Corona o el tancament de periòdics com Egin- i fins al terrorisme d’Estat -amb els GAL-.
La lluita contra la impunitat dels crims de la Dictadura i de les violacions de drets humans en la “democràcia” -crims del GAL, tortures, morts en comissaria i la frontera...- ha de ser part d’una agenda contra la repressió. Per la derogació de la Llei d’Amnistia i el judici i càstig dels crims del Franquisme. Per la formació de comissions independents per la investigación, judici i càstig de tots els crims d’Estat comesos durant 40 anys de governs constitucionals.
Igualment acabar amb la resta de lleis que blinden la repressió i opressió de sectors sencers, com les lleis d’estrangeria, els CIEs, les tanques i els controls fronterers que converteixen l’estret en un cementiri marítim. Per l’obertura de fronteres i l’accés als papers i plens drets polítics i socials de totes les persones migrades.
Ha d’incloure també acabar amb tot l’aparell repressiu heretat de la Dictadura. Per la dissolució dels tribunals d’excepcció com la Audiencia Nacional, hereva directa del TOP, i per la liquidació d’un Poder Judicial al servei de violadors, corruptes i rics, hem de lluitar per judicis per jurat popular i l’elecció directa dels jutges per sufragi universal.
Així com la dissolució de les diferents forces policials, al servei no de la defensa dels ciutadans, sinó dels interessos i l’ordre social que beneficia a una minoria dels capitalistes. Per la passada del control de l’ordre públic a organismes conformats i controlats per la classe treballadora i els sectors populars.
Un programa que alhora que denunciï sense pal·liatius al caràcter de classe i reaccionari de la democràcia de l’IBEX35, serveixi per avançar en la lluita per una veritable democràcia, aquella en el qual el poder passi a les mans de les àmplies majories socials i no una minoria i la casta estatal -política, policial, judicial, mediàtica- al seu servei. Una democràcia en la que el govern com a gerent dels interessos comuns dels grans capitalistes, com denunciava Marx en el Manifest Comunista, doni pas a un govern dels treballadors i les treballadores.
