El moviment s’ha estès aquesta setmana a estudiants, professors i periodistes, i les demandes dels manifestants van cada vegada més enllà de la mera exigència de la dimissió de Bouteflika per a desafiar al règim en el seu conjunt.
Lunes 4 de marzo de 2019
Des del 22 de febrer, es mobilitzen a Algèria milers de manifestants en tot el país contra la candidatura anunciada per Bouteflika per a un cinquè mandat presidencial. Amb qüestionaments democràtics contra la “monarquia” de Bouteflika, president des de 1999, diversos problemes socials envaeixen l’escena politica nacional.
El divendres 1 de març es van realitzar en tot el país manifestacions encara més massives que la setmana passada. A Alger, els manifestants van aconseguir desafiar a l’enorme desplegament policial abans de marxar cap al palau presidencial.
Les grans manifestacions del 22 de febrer van marcar un salt en la protesta contra el règim de Bouteflika. Encara que abans d’aquesta data la lluita de classes ja estava present a Algèria, com ho demostren les nombroses vagues i moviments de protesta, la mobilització actual està aconseguint posar en marxa a totes les capes populars i masses desheretades d’Algèria. Així, el divendres passat, els manifestants havien desafiat la prohibició de les manifestacions a Alger des de 2001, igual que la gran mobilització estudiantil de 2011, durant la qual els estudiants van aconseguir travessar els controls de carretera de la policia, i es van produir manifestacions en tot el país, fins i tot en petites ciutats aïllades.
La mobilització augmenta
Aquest divendres 1 les manifestacions van ser encara més massives, i encara que les forces repressives del govern havien atrinxerat Alger, els manifestants van marxar cap al palau presidencial, aconseguint trencar les barreres policials. La creixent afluència de manifestants està concentrant diversos sectors importants i no és independent del punt d’inflexió de la mobilització, que se centra cada vegada més en qüestions econòmiques i socials atribuïbles al règim, font de pobresa i opressió per a la majoria dels algerians.
De fet, aquest dimarts van ser els estudiants els qui van sortir als carrers en gran nombre malgrat la forta presència policial enfront dels col·legis. Les forces repressives fins i tot van segellar les portes de les universitats per a evitar que els estudiants sortissin, sense èxit. Tot això succeeix mentre els sindicats estudiantils lleials al règim han assegurat el seu suport a Bouteflika, utilitzant la consigna "no en el nostre nom", tradicionalment usada en les processons estudiantils per a atacar a les burocràcies sindicals al servei del govern. Mentrestant, els mestres van convocar dos dies de vaga, el 26 i 27 de febrer.
El dimecres, els periodistes es van reunir a Alger contra la censura del règim. Mentre gairebé mil periodistes es concentraven en la cínicament dita Plaza de la Llibertat de Premsa, desenes d’ells van ser arrestats i carregats en furgons policials abans de ser alliberats aquesta mateixa nit.
Fins i tot la diàspora algeriana a tot el món es va reunir massivament el diumenge passat, particularment a París, a la Plaça de la República, on va haver-hi més de 3.000 manifestants. I a mesura que s’acosta el 8 de març, el moviment de dones no roman callat, ja que anuncia una manifestació per a convergir amb la protesta contra el règim. Encara que Bouteflika representava al principi del seu mandat a l’home providencial que afirmava exercir un paper d’àrbitre entre els interessos de les diferents classes socials algerianes, la seva figura està ara cristal·litzant el descontentament contra el règim.
Només amb la vaga general es pot tombar aquest règim
No obstant això, per a derrocar el règim, queda un obstacle per superar. La gestió burocràtica del Sindicat General de Treballadors Algerians és un aliat preuat per al govern. El seu Secretari General, Sidi Saïd, ha assegurat a Bouteflika el seu suport, fins i tot fent campanya per a reunir les signatures necessàries per a patrocinar la seva candidatura. Però el qüestionament a aquesta direcció a les ordres de les classes dominants està començant a fer-se sentir. La setmana passada posava en dubte la seva legitimitat les seccions sindicals de Aokas, ara són les de Khenchla les que qüestionen a Sidi Saïd.
Així mateix, el dijous es va celebrar una reunió de tretze sindicats gremials sota la pressió dels propis treballadors. Però la convocatòria que va sorgir va ser una mescla d’educades demandes a Bouteflika perquè concedís algunes llibertats democràtiques i garantís la seguretat de les manifestacions, amb propostes vetllades per a emmarcar el moviment i aparèixer com un interlocutor privilegiat perquè el govern negociés un resultat del conflicte. Aquest episodi demostra una vegada més que les burocràcies sindicals són els aliats de les classes dominants, al costat de les quals hauran d’acabar en les escombriaires de la història.
Mentre més i més treballadors desafien aquestes direccions, sorgint crides espontanies a la vaga, particularment a Aokas, Kabilia. No obstant això, aquestes crides segueixen aillades i, per a evitar l’esgotament, el moviment haurà d’establir una coordinació estatal que reuneixi els diferents sectors mobilitzats, perquè l’orientació del mateix segueixi els interessos democràtics i socials de les classes treballadores, i perquè el moviment adquireixi una eina capaç de superar al règim.
La crisi del govern
Per als beneficiats pel sistema, qualsevol mitjà és bo per a salvar els mobles. Si la repressió va ser inicialment feble, va ser sobretot perquè la mobilització va ser superior a la capacitat de l’estat policial. Per això el Primer Ministre va afirmar cínicament que la Constitució garantia el dret a manifestar-se, encara que tan aviat com va ser possible reprimir, el govern no va dubtar a fer-ho. Aquest va ser el cas de la mobilització d’estudiants del dimarts, però també de la detenció de desenes de periodistes el dimecres. El mateix va ocórrer el divendres a Alger, on les forces policials van utilitzar gas lacrimogen. La repressió implementada mostra que la mobilització és aterridora per al govern, mentre que Bouteflika no ha parlat des del 10 de febrer, quan va donar 25 minuts de discurs en el canal nacional per a anunciar la seva candidatura.
A més, el gas i les porres no són les úniques eines al servei del règim. Si parlem de les burocràcies sindicals, també hem d’esmentar el comunicat enviat per l’Estat als imants del país, instant-los a fer propaganda directament contra les manifestacions en la seva predicació, associant-los amb un pecat. Però els algerians que van sortir al carrer el divendres no van ser enganyats. Mentre que la setmana passada molts testimonis parlaven que els manifestants sortien de les mesquites espontàniament en el moment de l’oració, deixant només als imans, aquesta setmana en Bejaia la crida a manifestar-se no va esperar a l’oració de la tarda, desaprovant així el potencial religiós que hauria tractat de dissuadir-los de manifestar-se.
De fet, la situació ha canviat significativament des de principis dels anys noranta. Els algerians van viure la dècada negra i, sobretot, van experimentar que darrere dels bells discursos dels islamistes que “defensaven els valors morals”, però havien unit forces amb els diferents governs per a dur a terme les mateixes reformes antisocials que el Moviment per la Llibertat i la Pau.
Encara que els islamistes semblin obsolets de moment, les classes dominants poden comptar ara amb altres forces polítiques per a intentar reconstruir les seves forces. Així vam poder veure en la manifestació del divendres a personalitats com Issad Rabrab, propietari del major grup privat algerià, suggerint que ell també compartia la reivindicació dels algerians que sortien al carrer.
Però cal dir que la vida quotidiana de la majoria dels algerians no té res a veure amb la del multimilionari. Si a aquests sectors els interessa que Bouteflika es vagi no és per a lluitar contra les desigualtats socials, sinó per a amplificar el ritme de les reformes neoliberals que han sumit als treballadors, als aturats, als precaris, a les dones en la pobresa durant anys. Els únics desacords entre personatges com Rabrab i el règim es refereixen a la grandària de la part del pastís que cadascun ha compartit durant anys, i no té res a veure amb els interessos de les classes treballadores algerianes.
Macron: l’imperialista es posa nerviós
No són només les classes dominants algerianes les que estan entrant en pànic. L’Estat francès i les grans empreses franceses també passen necessitat, perquè Algèria, la independència de les quals ha estat només una façana, representa un mercat lucratiu per a les empreses franceses que exporten més de 6.000 milions de mercaderies cada any. Parlant del sector energètic, Algèria és un dels principals proveïdors de gas i petroli de països com França o l’Estat Espanyol. Per això Macron va fer que el seu ambaixador a Algèria fes un viatge exprés de retorn a Algèria per a discutir la situació amb caràcter d’urgència.
De fet, si Bouteflika cau, Macron vol saber qui podrà preservar els interessos de França a Algèria. Si bé l’opció d’intervenció no sembla privilegiada en aquest moment, és necessari que els treballadors francesos se sentin part central de la solidaritat internacionalista amb la lluita del poble algerià i denunciïn qualsevol forma d’ingerència imperialista a Algèria.
Del rebuig a Bouteflika al rebuig al règim
Avui, per tant, el cinquè mandat de Bouteflika sembla cada vegada més complicat. Però més enllà d’aquest, és l’hegemonia de les classes dominants el que s’està qüestionant. Encara que no és impossible que aquestes intentin contrarestar la impopularitat del règim presentant a un altre candidat com Ghediri, no és segur que els treballadors algerians i les classes treballadores simplement canviïn de president i acceptin el programa antisocial del nouvingut. Cada vegada més, el rebuig a Bouteflika està convertint-se en un rebuig al règim d’explotació, opressió i misèria.
