El qüestionament a la monarquia s’estén com la pólvora per tot l’Estat espanyol. La joventut, als qui se’ns ha imposat des de naixement un règim hereu de la dictadura, tenim el desafiament de posar-nos al centre d’un gran moviment contra la corona.
Jueves 15 de noviembre de 2018
La impugnació a la corona va tenir la seva major expressió fa un any a Catalunya, amb el referèndum de l’1-O i el moviment de masses per la independència. Durant els últims mesos, el rebuig a la monarquia comença a estendre’s a la resta de l’Estat, expressant-se en diferents gestos i moviments, com el dels estudiants d’Astúries que es van negar a rebre a Felipe VI o el jove mallorquí que li va lliurar una escombra, les xiulades monumentals a la parella real, les mocions en favor d’un referèndum del Parlament de Navarra o per la seva abolició del Parlament català i l’Ajuntament de Barcelona. A això se sumen les consultes populars que van tenir el seu origen al barri de Vallecas i comença a replicar-se en altres pobles i barris de la capital. I, per descomptat, l’extraordinari moviment per referends que creix dia a dia en universitats de tot l’Estat.
Aquest clima contrasta fortament amb el que es vivia amb prou feines fa un any, quan el Règim va voler convertir l’escalada repressiva contra el poble català en l’avantguarda d’una “restauració reaccionària” en tot l’Estat amb la Corona al capdavant. Esperaven que fos el baptisme de foc de Felipe VI, que assentés el seu regnat sostingut sobre l’Espanya del “a por ellos” i les banderes en les balconades, de les entranyes de les que neixen els VOX, Abascal i companyia.
No obstant això, lluny d’haver-se enfortit, el Règim es troba en crisi i la monarquia en franca reculada, cada vegada més qüestionada i seguida d’aprop per la judicatura, que s’ha retratat als ulls de milions com una institució lliurada als interessos del capital financer. A això ha contribuït enormement la casa real i els seus escàndols de corrupció, que tant jutges com el PP, PSOE i Cs s’han esforçat per tapar.
La creixent oposició a la corona ha obligat fins i tot a Podemos i IU a revisar la seva política dels últims anys de “treure de l’agenda” la qüestió de la monarquia. Tot i que encara està per veure’s si això es transformarà en promoure la mobilització i l’exigència d’un referèndum i, sobretot, com pensen conciliar el seu gir republicà amb ser el sostenidor per esquerra del govern del sempre monàrquic PSOE.
Al mateix temps les aspiracions democràtiques del poble català no han pogut ser aixafades. Tot i que la repressió i la política claudicant de la direcció procesista han portat al moviment a un impasse, el sorgiment d’un moviment antimonàrquic a la resta de l’Estat obre la possibilitat d’una gran lluita en comú contra el Règim que permeti reprendre la batalla pel dret a decidir des d’una molt millor posició. Un full de ruta molt superior a la via de desobediència institucional en la que es va basar el procesisme en 2017.
Les diferents consultes sobre la monarquia comencen a ser una expressió organitzativa de tot aquest malestar creixent que amenaça amb transformar-se en un moviment a nivell estatal, especialment en el cas dels referends universitaris. El que va començar com una iniciativa d’estudiants de la Universitat Autònoma de Madrid ja s’ha estès a la Universitat de Saragossa, la UB i la Pompeu Fabra de Barcelona, la Carlos III i la UCM-UPM de Madrid, la Universitat de Vigo, la d’Astúries, La Laguna a Tenerife, la de León, la Corunya, Santander, Elx… arribant a catorze universitats al moment d’escriure aquesta declaració, ja que s’incorporen de noves constantment.
No és d’estranyar que en la joventut sigui on més s’estigui expressant el rebuig a aquesta institució arcaica i hereva directa de la dictadura. Justament entre les i els que vam néixer sota l’ordre de la segona restauració borbònica: el Règim del 78, fruit del pacte entre el franquisme i les direccions reformistes del PCE i el PSOE. Som els qui patim, al costat de les dones i els immigrants, les pitjors taxes de precarietat i desocupació, pels qui estudiar a la universitat s’ha convertit en un luxe, accedir al lloguer d’un habitatge en una odissea i se’ns aboca a un futur de salaris de misèria, inseguretat vital i frustració dels nostres projectes de vida.
Per això, aquest qüestionament no hauria de limitar-se a la institució que representa Felipe VI, sinó que ha d’estendre’s al conjunt del Règim del 78. Obrir el meló de la monarquia implica capgirar tota la resta. D’aquí la necessitat de lligar la lluita per un referèndum sobre la monarquia amb la lluita per processos constituents en tot l’Estat, tal com es pregunta en les paperetes de la majoria dels referèndums universitaris. Perquè ens hem cansat que jutges, banquers, polítics al servei de la seva majestat decideixin sobre les nostres vides. I volem que siguin els pobles els que decideixin absolutament tot.
La idea de processos constituents en plural és per a nosaltres un dels grans encerts d’aquest naixent moviment. Perquè parteix del ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions que integren l’Estat espanyol. Així, per exemple, que el poble català pugui obrir el seu propi procés constituent per definir com serà la seva república i la seva relació amb les altres ha de ser una causa comuna de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars de tot l’Estat. Contra tota temptativa de “republicanisme espanyolista”, és necessari defensar la solidaritat entre els pobles i la lluita conjunta contra els opressors comuns.
Però també la voluntat de “decidir-ho tot”, és a dir, lluitar perquè aquests processos constituents siguin realment lliures i sobirans, sense cap lligam ni condicionament als poders i institucions de l’actual règim. Ni als seus jutges, ni a les seves lleis, ni als seus cossos policials... ni per descomptat a la seva monarquia. Que puguem decidir també què fem amb la banca, com financem l’educació, la sanitat, com acabem amb l’atur, la precarietat laboral, amb la casta judicial i política, com aplicar les demandes que planteja el moviment de dones, etc.
Un procés d’aquest tipus no vindrà de la mà d’aquest Règim podrit i irreformable. El rei no es treurà la seva corona per les bones si no és per la via de la mobilització als carrers. És necessari engegar grans forces socials que puguin enfrontar-lo i expulsar-lo. A cinquanta anys del maig del 68, la joventut i el moviment estudiantil poden tornar a jugar un paper determinant en la conformació d’aquestes forces avançant i expressant el profund malestar existent. Malestar que si no s’està manifestant amb tot el seu potencial es deu sobretot al paper de les burocràcies sindicals per bloquejar que la classe obrera entri en escena i de l’esquerra reformista en desviar les mobilitzacions socials cap a la il·lusió d’allò electoral.
Des de l’agrupació juvenil Contracorriente ens ho juguem tot a aquesta possibilitat. Per això hem impulsat des del minut zero els referèndums allà on estem, al costat d’altres estudiants i col·lectius, i també hem cridat al conjunt de les associacions estudiantils a impulsar-los audaçment trencant amb tot sectarisme i rutinarisme.
Ens proposem treballar pel desenvolupament i massificació d’aquest moviment, estendre’l a cada universitat i institut, avançar en la seva coordinació estatal i construir un gran moviment estudiantil antimonàrquic i de ruptura amb el Règim. Un moviment que per triomfar ha de confluir amb l’enorme moviment de dones, que ja prepara una altra gran jornada de vaga de 24 hores pel 8M, i que s’ha de proposar impactar en la classe treballadora, penetrar en ella, en les seves lluites... per contribuir a escombrar l’obstacle que suposa la burocràcia sindical.
La perspectiva de les companyes i companys de Contracorriente és posar dempeus la força social de la classe treballadora, les dones i la joventut per tirar a la monarquia i imposar processos constituents on aprovar mesures com l’abolició del Senat, la separació real de l’Església i l’Estat, la limitació de mandats i revocabilitat dels càrrecs públics, etc. Però també el no pagament del deute, la nacionalització de la banca i sectors estratègics de l’economia sota control de treballadors i usuaris, la creació d’un parc d’habitatge públic a partir de les cases que estan en mans dels especuladors immobiliaris, la prohibició dels acomiadaments i contractes precaris, el repartiment de les hores de treball.
És a dir, un programa que expropiï als expropiadors com a única via possible per resoldre les necessitats i demandes de la immensa majoria de la població, i no d’un grapat de capitalistes.
Cridem a totes i a tots els activistes estudiantils que comparteixin aquestes idees a organitzar-se amb nosaltres i a sumar-se a seguir construint aquest moviment en tot l’Estat i sota aquesta perspectiva: la de lluitar al costat de la classe obrera, sense cap confiança en el règim i els seus mecanismes de reforma, lligant aquesta gran lluita democràtic-radical amb un programa anticapitalista i antipatriarcal, que obri el camí al fet que ens deixin de governar els representants de l’IBEX35, els jutges de la banca i la resta de la Cort; perquè siguem la classe treballadora, les dones i la joventut els qui ho decidim sobretot.
