El documental ’Pactes de Silenci’ destapa l’estafa d’una empresa privada amb l’externalizació dels serveis a les persones majors. Un sector sotmès a la més absoluta precarietat laboral com es venia demostrant a través d’altres empreses adjudicatàries com Clece o Valoriza.
Martes 20 de febrero de 2018
Pocs serveis més bàsics i essencials hi pot haver que el d’oferir les cures necessàries a les persones majors. No obstant això, també són pocs els serveis públics que han aconseguit un marge lucratiu tant miserable a mans de grans empreses privades.
I és que des de fa anys, el servei d’atenció a les persones majors s’ha convertit en un autèntic negoci. Amb l’entrada en vigor de la Llei de Dependència en 2006, un gran nombre de governs municipals van començar a externalitzar aquest servei. És a dir, adjudicar les concessions a empreses privades, de les quals, les grans constructores estan al capdavant.
En aquest sentit, molt s’ha escrit en aquest diari sobre les condicions d’ultra precarietat laboral a les quals sotmeten les empreses com Clece, Valoriza, Suara o ABD (tan sol per nomenar algunes de les principals adjudicatàries dels serveis d’atenció a les persones majors) als seus treballadors i treballadores. Jornades reduïdes en les que amb sort arribes a les 26 hores setmanals i salaris molt baixos, la majoria entre 400 i 500 euros per mes. I això, en un sector en el que la gran majoria són dones i amb un gran percentatge de treballadores immigrants, moltes es veuen obligades a compaginar dues ocupacions per a poder sobreviure.
Tot això, sense explicar l’esforç físic que implica el seu treball, un dels aspectes en els quals més es reflecteix la precarietat laboral d’aquest sector. Lesions laborals no reconegudes o baixes mèdiques en les que la mútua no es fa responsable. Les conseqüències: suportar dolor crònic per a tota la vida.
No obstant això, resulta necessari, i més en una societat envellida demogràficament, analitzar la situació dels usuaris d’aquest servei tan essencial sota la gestió d’empreses que es lucren a costa de les necessitats d’un dels sectors socials més desprotegits.
Doncs bé, en això consisteix ’Pactes de silenci’, un documental estrenat divendres passat a Barcelona i que denuncia el cas concret d’una d’aquestes empreses adjudicatàries.
L’accionar de BB Serveis, així és com es diu l’empresa en qüestió, passava per la creació d’una vasta xarxa de franquícies a nivell estatal per presentar-se als concursos públics on aconseguir l’adjudicació dels serveis d’assistència a les persones majors en diferents Comunitats Autònomes. Una vegada amb l’externalizació del servei adjudicat, l’empresa es desentenia totalment dels residents.
Les treballadores i treballadors van arribar a denunciar una absència total de material higiènic per als usuaris. Una negligència que va arribar a comportar que els residents contraguessin la sarna. I tot això, sense explicar les penúries de les pròpies treballadores i treballadors, veient-se impotents per atendre les necessitats més bàsiques dels mateixos.
A més, des del primer instant, l’empresa va deixar de pagar les nòmines en totes les concessionàries, deixant a les treballadores i treballadors en una situació de profunda precarietat i pobresa. Molts dels quals avui segueixen lluitant per no veure’s desnonats al no poder pagar lloguer o hipoteca.
És, de fet, arran d’això que es va formar la Plataforma d’Afectats BB Serveis, i la mateixa que amb molt esforç va aconseguir destapar l’activitat lucrativa fraudulenta de l’empresa. Es calcula que l’empresa BB Serveis s’ha lucrat amb més de 34 milions d’euros a través de les 90 concessions públiques que es van adjudicar i a costa de milers de persones amb necessitats bàsiques i urgents. De la mateixa forma, es considera que hi ha més de dues mil treballadores i treballadors afectades per l’empresa, ja sigui per impagaments o per acomiadaments en ERO’s fraudulents.
En la presentació del documental dirigit per Toni Navarro, també van estar presents integrants de la Plataforma d’Atenció Domiciliària de Catalunya. Aquesta associació porta temps lluitant per la fi de la precarietat laboral en aquest sector. Reivindicant entre les seves exigències una millora de les seves condicions de seguretat, la jubilació anticipada a causa de les malalties cròniques desenvolupades o l’increment de l’aportació econòmica per a la Llei de Dependència. A més de lluitar per la remunicipalització d’aquest servei públic.
Per a això últim, la Plataforma porta temps exigint i establint taules de negociació amb l’Ajuntament de Barcelona en Comú, sense èxit de moment. I és que el passat any la tinent d’alcalde de drets socials, Laia Ortiz, ja revelava com a impossible la remunicipalització del Servei d’Assistència Domiciliària.
Però per si no fos poc, fa gairebé dos anys, l’alcaldessa del canvi de Barcelona, Ada Colau, es va encarregar de renovar la concessió del servei d’atenció domiciliària a una empresa com Clece, el propietari de la qual és, ni més ni menys que Florentino Pérez.
Una decisió que va revelar al seu moment la política de l’“ajuntament del canvi” de Barcelona en Comú de posicionar-se a favor dels interessos dels grans empresaris milionaris, alhora propietaris dels grans contractes públics, que es lucren (encara més si cap) amb la gestió dels serveis municipals més essencials.
No obstant això, la remunicipalització dels serveis públics, avui en mans de grans empreses privades, és essencial per millorar la seva qualitat i la seva eficàcia. I, vist la nul·la predisposició dels ajuntaments del canvi, l’única forma d’aconseguir-ho és mitjançant la mobilització social als carrers que aconsegueixi aixecar un moviment entre tots els sectors de serveis i lluiti per imposar aquesta demanda, sense cap acomiadament i sota gestió dels propis treballadors.
Només amb mesures d’aquest tipus, es podrà començar a posar els fonaments per a la recuperació de tot el sector públic i per atacar conseqüentment el greu problema de la precarietat laboral i la desocupació.
