De cara al futur electorat, els governs solen intentar marcar la diferència. El nou govern format per Pedro Sánchez, sens dubte, intentarà oferir gestos progressistes per diferenciar-se del descaradament neoliberal govern de la vella guàrdia de Rajoy. No obstant això, n’hi ha prou amb dirigir la mirada a la situació dels immigrants a l’Estat espanyol, per adonar-se de la veritable orientació que pot adoptar la seva legislatura i de l’estreta continuïtat que manté amb els seus predecessors. Cada any desapareixen més immigrants a les costes entre la península i el nord d’Àfrica, en un intent per superar els estrictes controls migratoris de l’Estat espanyol. Els assalts a les tanques de Ceuta i Melilla són cada vegada més massius i constants, i les forces policials espanyoles actuen amb major brutalitat i pressió contra els immigrants il·legals, com ja va demostrar la mort de Mami Mbaye Ndiaye en Lavapiés, víctima d’una persecució policial. D’igual manera, la situació als CIES deixa molt a desitjar, com vam poder veure en els últims anys en els aixecaments del CIE de Aluche i de Archidona, que van posar el punt de mira en les inhumanes condicions a les quals es veuen sotmesos els seus reclusos.
És de suposar que en cas de ser qüestionat per això, Sánchez clamaria al cel i asseguraria que això és una de tantes males herències del govern de Rajoy que passaran a la història en el seu mandat. I cap resposta ens seria més dubtosa, sobretot si analitzem el comportament dels socialistes en matèria d’immigració quan va estar al capdavant del govern. De fet, el PSOE ha estat el partit que, malgrat moments d’inflexió com la regulació de Zapatero, ha dut a terme algunes de les mesures més repressives contra els immigrants il·legals.
Tot va començar amb aquest baluard del règim del 78 que va ser Felipe González. Quan s’aprova la Llei Orgànica 7/1985 es va regularitzar d’un cop de ploma la situació de milers d’immigrants convertint-los automàticament en «il·legals» i posant-los en perill d’expulsió. En aquells dies, va haver-hi vagues als carrers i es va polaritzar tant el conflicte entre els nacionals i immigrants que l’ABC va anunciar una temuda ‘presa del poder’ de l’ajuntament de Melilla per part dels musulmans i va presentar el conflicte com una delirant lluita religiosa iniciada per aquells, que feia unes setmanes eren espanyols i, de la nit al dia, es van convertir en una població indesitjada.
Aquesta llei, tan repressiva així com deficient en el seu contingut, es va materialitzar a la vegada en la creació de Centres d’Internament per a Estrangers que no tindrien caràcter carcerari segons l’article 26, però serien opacs i el primer pas per a una deportació en no més de 40 dies. El seu reglament estava ja en aquells dies constituït de forma improvisada, donant lloc a la interpretació i a l’abús per part de la policia respecte a la seva aplicació. De fet, l’ordre d’internament, en aquells dies, no havia de passar per mans d’un jutge i n’hi havia prou amb que un superior de la policia així ho determinés després d’assegurar-se de la il·legalitat del detingut; i l’expulsió del país podia dur-se a terme sense constar en cap expedient. A més, aquesta opacitat afavoria que l’ús de recursos per mantenir al centre s’emprés en detriment de la seva habitabilitat sense cap tipus de conseqüències ni mala premsa per al ministeri.
El Tribunal Constitucional va tirar a baix alguns apartats de la llei dos anys després, aquells que limitaven la manifestació, reunió i associació d’immigrants; per finalment ser derogada per la Llei Orgànica 4/2000, proposada pel Partit Popular, la qual segueix vigent malgrat les modificacions fetes al llarg del temps.
Donem un salt temporal. En matèria d’immigració, Zapatero serà sempre recordat per la seva regularització de 700.000 «sense papers» a través dels contractes de treball, proposta molt criticada pel PP, encara que després va ser assumida i empleada per endurir les mesures d’integració. Menys recordat va ser que, sota el govern socialista, amb prou feines un any després de guanyar les eleccions, el 30 de Setembre de 2005, la Guàrdia Civil obria foc real a Melilla contra un grup d’immigrants que intentava saltar la tanca, deixant un saldo de 5 morts i 160 ferits. Mesos abans va haver-hi una altra polèmica entorn de l’expulsió d’un camerunès, que va ser deixat inconscient a l’altre costat de la frontera després de ser detingut.
La solució del govern socialista davant aquesta desmesurada violència va ser enviar molts més actius policials i invertir en mesures anti-persona per les tanques. Es va instal·lar un sistema de gas pebre i concertines als extrems superiors de la barrera. D’altra banda, totes les missions diplomàtiques als països del nord d’Àfrica van servir per retenir la migració de persones. El ministeri de l’Interior va segellar l’anomenat Pla Àfrica I amb el govern marroquí en els quals concedien ajudes per al desenvolupament. En el fons, això no era més que el pagament maquillat per l’enduriment de la frontera per part del Marroc per impedir els assalts a la frontera i afavorir les deportacions d’il·legals semiinconscients i maltractats pels guardes de tots dos països.
Al 2007 va passar un fet paradigmàtic: Osamuyi Aikpitany fou assassinat per asfíxia en una deportació forçosa. Novament, els immigrants van ser recolzats per la població nativa amb múltiples manifestacions de rebot a l’actuació del govern de Zapatero. El resultat no van ser la destitució dels responsables i la dimissió del ministre Rubalcaba, sinó l’aprovació d’un protocol de deportació que només garantia com a límit la conservació de les constants vitals. En aquest mateix protocol s’aprovaven l’ús de camises de força i sedants per dur a terme expulsions dels immigrants sense consciència i emmordassats, una mesura que encara avui és molt popular entre els qui custodien la frontera. Res d’això va implicar un minvament de la violència policial ni va fomentar la protecció dels immigrants il·legals, sinó que va ser una legalització de la tortura que ja existia abans per dur a terme les deportacions forçades.
A això cal sumar l’eliminació del concepte d’ «asil diplomàtic» al 2009, l’ampliació dels dies d’internament als CIE de 40 a 60, centres l’ordenament dels quals, dit sigui de pas, seguia sense regular-se. Aquest mateix any, esclata un escàndol en el si de la policia i la Guàrdia Civil en saber-se que treballen a comissió. El mateix ministre Rubalcaba va haver de reconèixer l’existència de contingents de persones detingudes com a il·legals (malgrat que molts dels casos tenien un passaport reglamentat que sí estava contemplat en la llei del 2000 i en la posterior reforma del 2009). Aquest fet tampoc va tenir conseqüències més enllà d’una polèmica mediàtica.
Què ha d’oferir-nos Pedro Sánchez sobre aquest tema? Menys que poca cosa i poc més que re. Com es va dir, pretendrà dur a terme algunes mesures populars en aquest curt període de temps que té per aplanar el camí a les futures eleccions. En aquest sentit, la nova ministra de Sanitat, Carmen Montòn, va insistir que tornaria la sanitat universal i treuria el copagament, per eliminar el Reial decret 16/2012 que privava de cobertura sanitària a milers d’immigrants. Aquestes mesures, encara que ben rebudes, no van focalitzades a l’arrel del problema.
Així, no pretenen eliminar els CIE, sinó només reformar-los. De fet, la moció proposada per l’Ajuntament de Madrid per tancar el CIE d’Aluche ha estat bloquejada pel PSOE. No pretenen eliminar les tanques, sinó només treure les concertirnes, i no fan cap tipus de crítica als cossos de seguretat que no deixen d’emprar mètodes brutals i inhumans. El programa del PSOE parla de la «cooperació migratòria bilateral» amb els països emissors d’emigrants; cooperació que, com hem vist, només ha servit per reforçar la frontera i obligar als immigrants a jugar-se la vida al mar.
En referència a la integració a les escoles, Espanya és dels països que menys inverteix en aquest sentit. Segons la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, Espanya té una de les taxes més altes d’abandonament escolar d’estudiants immigrants (33%). El programa del PSOE incideix molt en l’humanitarisme i les bones intencions, però: a) no ens diu res sobre com afavorirà aquesta integració, concepte per si mateix bastant etnocentrista; i b) en posar l’accent en la integració de la segona generació donen a entendre com la primera generació, aquells que ara emigren al nostre país, poc importen si s’integren.
No obstant això, el que s’ha dit no és una sorpresa. Realment pretenem que el mateix partit que va posar les concertines, que va inventar les «expulsions en calent», les sedacions i els CIEs; el mateix partit que té sobre la seva esquena milers de morts ofegats i disparats a la frontera, defensi als immigrants? La solució que busquen els immigrants no podrà trobar-se en un partit lliurat als interessos imperialistes dels capitals nacionals i els governs dels quals han demostrat el valor que mereixen les seves vides. |
