Aquest dissabte les treballadores del Servei d’Ajuda a domicili (SAD) de Barcelona tornaven a sortir al carrer per exigir que s’atenguin les necessitats i exigències d’un sector com el seu, un de tants serveis públics que es veuen immersos en una espiral de precarietat i pobresa després de les licitacions a grans empreses externes al sector per part de les administracions públiques.
Aprofitem que moltes d’elles estan davant les portes de l’Ajuntament de Barcelona en Comú “explicant quin tipus de treballadores son i conscienciar a la gent sobre la precarietat que sofreix el nostre sector”, com diu Ana Gomila, membre del comitè d’empresa de Accent Social i delegada de Co.Bas, per parlar amb algunes d’elles i que ens expliquin més en profunditat com és la situació actual d’un servei tan essencial com a aquest i com és el dia a dia de les treballadores.
“Aquesta acció la fem per explicar entre altres coses on acaben els impostos municipals que paga tothom. L’Ajuntament té tota la responsabilitat que Accent Social ens estigui precaritzant. Perquè són ells els qui han concedit la licitació a Accent Social perquè ara s’estiguin beneficiant econòmicament a la nostra costa”, prossegueix Ana.
Són les onze del matí i a la plaça Sant Jaume ja hi ha un nodrit grup de treballadores que parapetades a l’ombra d’una carpa no deixen d’agitar el seu manifest i demanar signatures en suport. La majoria són treballadores de l’empresa concessionària Accent Social. Potser el lector la reconegui millor pel nom de Clece. Ens explica Araceli Luque, també del comitè d’empresa i delegada de Co.Bas, que “el 10 d’octubre es va presentar el gerent de Clece per comunicar que ara passàvem a ser una empresa amb NIF a Catalunya. Tots sabem que més de dos milions de persones van sortir a votar democràticament i l’empresa, com a tantes altres, no veia molt clar que això no pogués desencadenar en una república independent. Era una forma de preservar Clece del que pogués passar aquí”. Les altres treballadores assenteixen, murmuren i critiquen la política espanyolista de l’empresa i Ana afegeix que ”són uns autèntics voltors. Imagina’t els diners que han de treure per fer qualsevol cosa per seguir treballant amb les administracions públiques. Així són les empreses de la construcció que ara han vist el filó dels serveis socials”.
I és que a part de Accent Social, propietat de Florentino Pérez, president del Reial Madrid i d’ACS, una de les majors empreses constructores de l’Estat espanyol, una altra de les empreses amb licitiació en els serveis d’ajuda a domicili és Valoriza, propietat de OHL. Empreses capdavanteres de l’IBEX 35 que generen beneficis milionaris a costa dels serveis més essencials i la més absoluta precarietat laboral.
"Accent Social no està facilitant cap tipus de mesures preventives. Estem atenent a més de 2000 domicilis i solament tenim 14 grues. Falten equips preventius de treball”
I és que com diu Esther Juliol, treballadora de Accent Social i afiliada a Co.Bas, “les condicions laborals en aquest sector són súper precàries. El sou no s’acull al que se’ns exigeix a nivell de treball”. En un sector que compta amb més de 1200 treballadores en plantilla, tan sol a la ciutat de Barcelona, solament 180 treballen a jornada completa. En aquest sentit, Esther aprofundeix més en la situació de les treballadores i exposa que “la meitat de la plantilla està en obra i servei determinat. Això vol dir que els seus contractes estan associats a uns usuaris en particular i si aquests moren o són ingressats, veuen reduïdes les hores. Mai sabem quina quantitat cobrarem al mes”.
A més, apunta Ana, “la gran majoria hem de compaginar dos treballs per treure a les nostres famílies endavant. L’empresa el que et proposa per tenir jornada completa és una jornada partida de tal manera que t’ocupa tot el dia i com el sou és tan baix, moltes prefereixen fer jornades menors i buscar un altre treball. I amb això el que s’aconsegueix és que el dia de demà obtinguem unes pensions absolutament miserables”. Tot això en un sector on el 98% són dones i el 50% immigrants. Sens dubte, dos dels sectors que més sofreixen l’assot de la precarietat laboral al costat de la joventut.
Cal destacar també que en aquest sector existeix un percentatge molt elevat de lesions muscular-esquelètiques per càrrega de pes, a més d’una infinitat de malalties que no s’estan reconeixent com a laborals. Ana puntualitza que “la mútua intenta eliminar-les-hi totes a l’empresa” i afegeix que “la llei de riscos diu que el qui ha d’aplicar les mesures preventives és el titular del centre de treball i Accent Social no està facilitant cap tipus de mesures preventives. Estem atenent a més de 2000 domicilis i solament tenim 14 grues. Falten equips preventius de treball”. Araceli subscriu el que ha dit la seva companya i es mostra taxativa en dir que “l’usuari no té recursos econòmics, l’administració púbica mira per a un altre costat i l’empresa diu que no li correspon. Nosaltres ho tenim clar, som treballadores d’un servei públic desplaçat i l’empresa contractista ha d’aplicar les mesures preventives i tots els equips. Està més que denunciat”.
"Barcelona en Comú portava al seu programa electoral la remunicipalització del SAD i ara diuen literalment que el seu programa eren solament intencions”
Com veiem, en un sector tan precari com a aquest, les treballadores tenen clar qui es beneficia de tot això. Però també saben i denuncien de qui és la responsabilitat de la situació que estan sofrint, igual que molts altres serveis públics. I és que l’“Ajuntament del canvi” de Barcelona en Comú, com denuncien elles, portava “al seu programa electoral la remunicipalització del SAD i ara diuen literalment que el seu programa eren solament intencions”.
“Com a delegades, nosaltres vam demanar al Departament de Treball que organitzés una taula de negociació per a un conveni del nostre sector de Barcelona, que és on tenim més força”, comença Ana. Demanaven que es convoqués a l’Ajuntament de Ada Colau, a la patronal i als sindicats, però “l’Ajuntament no es va presentar”. “Ells s’aprofiten que el nostre problema és que no disposem d’un centre de treball que ens ajudi a aglutinar a la gent, ens costa molta feina unificar a la plantilla i llavors subestimen que puguem organitzar-nos”, argumenta Araceli.
Una situació, no obstant això, idèntica a la del dissabte. Passaven les hores, cada vegada més gent i diferents col·lectius acudien a donar suport a les treballadores del SAD. No obstant això, malgrat estar a escassos metres de l’Ajuntament, cap membre de Barcelona en Comú va arribar a sortir para a donar la cara, per justificar la seva desentesa amb un servei públic essencial. Més aviat portes tancades, pel que pogués passar.
Ana explica que “les excuses que posa Barcelona en Comú per no dur a terme la remunicipalització del servei són les pressions econòmiques, fins ara de Montoro i del Govern central, i que som una plantilla molt nombrosa”. I és que, sens dubte, com explica Ana, la política dels “ajuntaments del canvi” és la del acatament del pagament del deute públic, quelcom també diametralment oposat al que defensaven durant la campanya electoral.
En aquest sentit, Esther apunta que “l’única cosa que ha fet l’Ajuntament és anar a buscar un model organitzatiu del SAD diferent i ens vol vendre que amb aquest model creixerem. Un model que ja s’està aplicant i que proposa que guanyem més però eliminant el servei de coordinació i que ho fem nosaltres mateixes i això no ens surt a compte ja que ens implica més càrrega de treball”. I en aquest punt Araceli etziba que “el seu model l’ha de gestionar l’Ajuntament, no ho pot gestionar cap empresa privada perquè amb les empreses no serà el seu model, serà el model mercantilista de les empreses capitalistes”. I per resoldre el tema, Esther que aprova les paraules de la seva companya, afegeix que “el que ha de fer l’Ajuntament és fer-se càrrec dels serveis i punto pelota. Fan estudis, estudis i estudis, estan gastant un munt de diners en estudis sobre el SAD, però portem tres anys i els estudis han de servir per millorar la situació de les treballadores i no per ficar-los en un calaix”.
Tot això, a tres anys de l’arribada dels “ajuntaments del canvi”, no és sinó el fidel reflex de la gestió de Barcelona en Comú en direcció a anteposar els interessos de les grans empreses a les necessitats dels serveis municipals més bàsics para milers de persones sense recursos econòmics. I això s’ha vist a més en infinitat de sectors. En aquests anys el drama dels desnonaments no deixa d’acréixer-se; els venedors ambulants, així com els immigrants i refugiats en general, un dels sectors més desprotegits de la societat, són perseguits o desateses les seves necessitats. I això per no parlar del rol anti-vaga que ha tingut des del principi amb les reivindicacions de sectors com els treballadors de Movistar o TMB, per posar tan sol alguns exemples.
No obstant això, les treballadores del SAD no es paren aquí a l’hora d’exigir responsabilitats. Els grans sindicats, CCOO i UGT, i que a més tenen majoria en aquest sector són un altre d’“els grans problemes”, com diu Ana. “Quan vam anar al Departament de Treball, la patronal va dir que estava disposada a asseure’s i parlar de millors condicions de licitació si s’hagués presentat l’Ajuntament, no obstant això els que van posar pegues van ser CCOO i UGT”, denunciava Araceli.
"Tenim que pressionar perquè els sindicats facin cas de les treballadores i dels seus afiliats i que comencin per convocar assemblees de treballadors, que és l’òrgan principal del sindicalisme”
I Ana, en el mateix sentit, afegeix que “ells són els que ens signen els convenis. L’última vegada ens vam concetrar a les portes d’on s’estava signant per demanar les actes i no ens les van donar. Ho van signar sense la nostra aprovació i sense convocar a les treballadores en assemblea. En cada conveni estem perdent el que no està escrit”.
“En aquest sector fa 16 anys que els grans sindicats estan dormits. Davant això, nosaltres vam decidir organitzar-nos sindicalment, volíem intervenir des de dins. Ens vam presentar a les eleccions d’Accent Social i vam guanyar la majoria des de Co.Bas, un sindicat que ens va oferir uns estatuts amb els quals ens sentíem còmodes”, explica Ana. I Araceli apunta que “vam aconseguir desbancar a CCOO i UGT a l’empresa i lluitem per la municipalització i per un conveni de Barcelona”.
Per finalitzar, les treballadores del SAD argumenten de forma vehement que “nosaltres estem generant una lluita. Hem començat per intentar unificar la plantilla, quelcom molt difícil en al nostre sector perquè no tenim centre de treball i moltes ni tan sols ens coneixem” assenyala Ana, i afegeix que “si tenim força i tot sembla indicar que si, perquè l’empresa està una mica atemorida, podrem anar a les altres empreses i companyes i intentar unir-nos per avançar molt més”.
No obstant això, les treballadores del SAD són conscients que és necessari pressionar perquè “els sindicats facin cas de les treballadores i dels seus afiliats i que comencin per convocar assemblees de treballadors, que és l’òrgan principal del sindicalisme”, tal com diu Ana.
“Està claríssim que des que van entrar en vigor les ultimes reformes laborals hi ha una degradació total per als treballadors en general, i no obstant això, CCOO i UGT porten 40 anys dedicant-se a aborrallonar a la classe obrera”, denúncia Ana i conclou sentenciant que ”cal derogar les reformes laborals, totes, les del PP i l’anterior del PSOE. I això es fa aixecant una vaga general indefinida”. | 
