Foto: EFE
Catalunya segueix sent l’escenari d’una partida d’escacs difícil de jugar per a tots els participants del Règim del 78. Ara bé, si alguna cosa tenen per segur tots ells, és que la victòria en aquesta partida no passa per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre ni la voluntat expressada per milions de catalans.
L’adreça del procés, cada vegada més qüestionada per la base i inoperant davant els cops de la judicatura continua en la seva fugida. La dreta de C’s i PP segueixen agitant la confrontació amb la bandera del 155 i la seva particular carrera de fons per guanyar-se a l’ala més reaccionària de l’electorat, especialment en la resta de l’Estat. Per la seva banda els Comuns, sucursal catalana de Podemos, s’ofereix a Torra en aquests moments d’inestabilitat per fer-li una abraçada de l’ós que li obligui a empassar al President amb tot el que surti de Moncloa. Mentre la CUP solament sap dir “aquesta boca no és meva” quan Torra els llança la mà per seguir pactant.
Moviments en el Parlament en l’última sessió
La primera sessió que s’ha pogut realitzar després de l’estiu ha escenificat la crònica d’una mort anunciada. Els vaivens en la relació entre PDeCat i ERC han acabat finalment en una ruptura arran del rebuig d’aquests últims a acceptar la delegació de vot dels 4 diputats que els permetien mantenir la majoria en l’hemicicle.
La raó de fons és que PDeCat, que per activa i per passiva ha mostrat la seva nul·la intenció de portar endavant el resultat de l’1-0, vol mantenir un discurs més últimatista que el que està disposat a aguantar la formació de Junqueras.
Serveixi sol com a exemple que des de la presó, el líder dels republicans, insta a no trencar la unitat en pro de mantenir la “gesta del 21-D”. La gesta d’aquestes eleccions imposades pel 155 i Rajoy, després de picar a bastonades a milers de catalans i explicar ja amb polítics presos.
Quin dubte cap que després de la repressió i els atacs del Règim, la victòria del bloc independentista el 21-D, amb presos polítics inclosos, va ser destacable. Però no comparable, especialment en el contingut, a les dates de l’1 i 3 d’Octubre.
Els Comuns han vist aigua regirada i no han perdut el temps. Jessica Albiach, la líderesa de la formació en el Parlament s’ha ofert a Torra per donar-li corda i estabilitat a la legislatura. Albiach ha sol·licitat un “acord global i de mínims” en “les tres Administracions”.
I és que aquí està la lletra petita del tracte. A nivell Estatal, de Catalunya i de Barcelona. En aquests tres àmbits volen pactar els Comuns amb Torra i els seus. Ja ho va avançar Colau el cap de setmana passat, també necessitada de suports al govern de la capital catalana. Tot un intent de posicionar-se en les institucions com a actor clau en els diferents nivells després de la seva frenada electoral i la millorança del PSOE.
El President ha recollit el guant de la parlamentària Albiach, que a més no ha tingut objecció en no fer una sola al·lusió a les càrregues recents dels Mossos o els presos polítics. Una actuació de servitud al PSOE que li permet a aquest últim mantenir una actitud hipòcrita, doncs mentre es vanagloreja de buscar solucions i oferir diàleg (a saber quin) a Catalunya, és el mateix partit que va tancar files amb la dreta per aplicar el 155 de fa amb prou feines 9 mesos contra el poble català.
Per la seva banda la dreta agita la bandera del 155 i la confrontació. C’s i el Partit Popular, que veuen com a foc lent es va gestant la divisió parlamentària del bloc independentista, continuen la seva batalla per fer-se amb la base electoral de l’altre, tant a Catalunya, com en l’Estat espanyol, on de reüll veuen com els creixen els nans de VOX.
A més la CUP s’ha limitat a denunciar l’hostilitat de Ciutadans i PP i a no tendir la mà a Torra quan ell ha dit que Comuns i la CUP són la formacions amb les quals té “més afinitat”.
La formació de l’esquerra independentista viu en un llarg impasse noqueada pel fracàs de la seva estratègia, aquella que la va situar com a furgó de cua de l’adreça del procés i de Carles Puigdemont.
I el carrer?
Tan sol les manotades que de tant en tant és capaç de donar en el tauler el moviment, posa al centre de l’agenda l’1 d’octubre, el referèndum, la repressió, els presos polítics i la baralla per la República catalana.
El que li falta a aquesta jugada és que l’esquerra política i sindical es posi al capdavant conseqüentment d’aquest moviment legítim i democràtic. Han estat nombroses les ocasions en què el moviment català ha demostrat la seva voluntat i enteresa per barallar per fer efectiu l’1-O.
Queda ara que hi hagi una alternativa política al procesime que empalmi aquesta demanda democràtica amb la resta de demandes socials i laborals per crear un moviment capaç de plantar cara al Règim del 78.
De no ser així, segur que aquesta partida no es guanya. | 
