L’article 28 de l’Estatut dels Treballadors planteja: “L’empresari està obligat a pagar per la prestació d’un treball d’igual valor la mateixa retribució, satisfeta directa o indirectament, i qualsevol que sigui la naturalesa de la mateixa, salarial o extrasalarial, sense que pugui produir-se cap discriminació per raó de sexe en cap dels elements o condicions d’aquella”.
No obstant, a l’Estat espanyol la bretxa salarial mitja és d’un 23% i dos de cada tres persones que perceben els salaris més baixos, són dones. Per tant, el concepte de “treball d’igual valor” no s’aplica al valor del treball de les dones.
Motius? No estan essencialment en la decisió arbitrària de les empreses de pagar salaris més baixos a les dones que als homes. Sinó en una cadena de desigualtats basada en una històrica i duradora divisió sexual del treball, que legitima que les dones siguin contractades en àrees de treball infravalorades, arrossegades a la precarietat, major explotació i pitjors condicions. Això sumat al no reconeixement del treball reproductiu que, sinó expulsa a les dones del mercat laboral, les sotmet encara més a la precarietat. Aquests són els motius que porten al fet que les treballadores cobrem menys que els treballadors. Vegem com ho expressen les xifres.
Divisió sexual del treball i infravaloració del treball femení en àrees de cures, serveis i serveis socials
A l’Estat espanyol, el percentatge que representa la dona en el conjunt de la classe treballadora assalariada ha passat del 43% al 48% entre els anys 2007 a 2016. És molt elevat en sanitat i serveis socials, on el 77,5% de les persones ocupades són dones. En educació, ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6% i en totes aquelles tasques vinculades a cura de persones i de la llar, el 88,6%.
Segons un informe d’UGT, en Hostaleria les dones perceben el salari més baix de tots els sectors d’activitat. Igualment en sectors d’Activitats Administratives i Serveis Auxiliars i en Altres Serveis perceben els salaris més baixos de tot l’Estat. Aquests tres sectors concentren una forta presència de dones amb un 50% en cada sector, els salaris són els més baixos i sofreixen una bretxa salarial per sobre de la bretxa mitja del conjunt de sectors d’activitat de l’Estat.
Només al sector de l’Educació, amb una presència de dones del 67%, la bretxa salarial disminueix al 9,34 %. En el cas de les Activitats Sanitàries i de Serveis Socials, amb una presència femenina del 78,68 %, la bretxa salarial és del 27,23%. En les Activitats Immobiliàries un 66,89% i la bretxa salarial és del 32,73%. En el Comerç la presència de dones és altíssima i la bretxa puja al 28,04%. I fins i tot en les Activitats Professionals, Científiques i Tècniques les dones són majoria, se’ls exigeix la màxima qualificació acadèmica i la bretxa salarial és del 30,41%; a més els treballs de recerca i de redacció els realitzen les dones amb salaris baixos i els caps d’equip i responsables de les recerques són majoria homes amb salaris molt més alts.
A aquesta discriminació que aporta milions a les butxaques dels empresaris i pobresa a les treballadores, se la denomina “segregació horitzontal” i està acompanyada de l’anomenada “segregació vertical” (Maria Passos Morán, Contra el Patriarcado). Sectors de treballadores no qualificades en serveis, dels serveis de salut i cures de persones, cobren els salaris més baixos de tot el ventall de salaris mitjans per ocupacions. A això se li afegeix el fet que la majoria de les treballadores no qualificades romanen per a tota la vida en aquesta escala, sense cap mobilitat laboral que millori les seves condicions.
La precarietat laboral: causa profunda de totes les bretxes
Dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions. Segons un informe de CCOO, “La parcialitat és imposada, doncs el motiu principal de tenir un treball a temps parcial és no haver trobat un treball a temps complet” i “la cura de menors, majors dependents, persones malaltes o amb discapacitat és assenyalat com a causa per un 12,98% de dones (268,2 mil) i un 1,78% d’homes (13,6 mil). Elles, 7 vegades més. I altres obligacions familiars són la raó principal per un 6,31% de dones (130,9 mil) i un 1,55% d’homes (11,4 mil). Elles, 4 vegades més”.
Els contractes “brossa” gestionats per les ETT (Empreses de Treball Temporal), avui són les externalitzacions les que garanteixen les condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, treball a temps parcial, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties professionals no reconegudes així com salaris per sota del salari mínim interprofessional (SMI).
D’altra banda, l’enorme força laboral de dones immigrants, sotmeses als pitjors contractes, tenen moltes vegades condicionats al xantatge de “els papers” i les xenòfobes i racistes lleis d’estrangeria, que comporta que es vegin sotmeses a enormes problemes per poder mantenir la seva situació administrativa. La meitat de les dones afiliades a la Seguretat Social que treballen com a empleades de la llar i de la cura són dones immigrants.
La utopia de la “conciliació laboral i familiar”
Aquestes xifres ens mostren una altra realitat. Les dones, en el seu conjunt, realitzin o no una altra activitat, dediquen diàriament a tasques vinculades amb la llar i la família una mitja de 4 hores i 7 minuts, mentre que els homes destinen 1 hora i 54 minuts. Moltes es veuen obligades a treballar mitja jornada. I més d’un 25% de dones perden el seu treball quan estan en situació d’embaràs, segons dades d’estudi de l’Institut de Política Familiar, ja que moltes empreses exerceixen l’anomenat mobbing maternal per “convidar-les” a abandonar el seu lloc de treball. Es calcula que 9 de cada 10 dones ha sofert algun tipus d’assetjament o pressió en quedar-se embarassada o demanar una reducció de jornada.
La “conciliació laboral i familiar” acaba sent una utopia opacada per la doble càrrega del treball assalariat i el no remunerat de les tasques domèstiques que, sinó expulsen a les dones del mercat laboral, les sotmeten a contractes de jornada parcial i a la precarietat.
Sota les “lleis d’igualtat”, la més abjecta de les desigualtats: precarietat, explotació i pobresa per a milions
El “Pla d’Acció de la UE 2017-2019” per “Abordar la bretxa salarial entre homes i dones” (a nivell europeu la bretxa te una mitja del 16%), planteja vuit propostes d’acció que apuntin a “millorar l’aplicació del principi d’igualtat de retribució”, a “trencar el sostre de cristall” contra la segregació vertical, o la "penalització per cures", entre altres. També el PSOE proposa una Llei d’Igualtat Salarial en el mateix sentit.
És possible acabar amb aquestes bretxes de gènere a través d’aquestes “millores” dins del model laboral del capitalisme espanyol configurat des de les dècades dels ’80 i ’90? Un model que va donar origen a la precarietat laboral en la qual les dones estem sobre representades? I en el qual, tant els governs del PP com del PSOE, han gestionat els negocis dels empresaris, des de la “reconversió industrial” fins a privatitzacions de serveis públics, reformes laborals, pèrdua de desenes de milers de treballs desviats cap a la contractació i subcontractació de serveis.
Per altra banda, les direccions dels grans sindicats publiquen interessants informes, però no disposen de tota la seva estructura per organitzar a les més explotades de la classe treballadora darrere de la “pau social” i han estat còmplices d’ERO’s i retallades.
Contra les eternes bretxes de gènere: derogar la reforma laboral i acabar amb la precarietat
Les promeses dels socialistes de derogar la reforma laboral va quedar en això, en una promesa hipòcrita per seguir governant en la més abjecta de les desigualtats que és la pobresa de milers d’explotades. Perquè la bretxa salarial és una baula més de tota una cadena d’eternes bretxes, com la de l’activitat laboral, la de les pensions i les prestacions d’atur.
La ‘igualtat davant la llei’ no ‘implica igualtat davant la vida’ per a la majoria de les dones treballadores, immigrants, joves, precàries, llançades a la discriminació i l’assetjament laboral, la precarietat laboral, els contractes d’obra i servei i externalitzacions.
Perquè es faci realitat “A igual treball, igual salari”, totes les treballadores haurien de passar a plantilla fixa i s’hauria d’establir la prohibició dels contractes temporals, les ETTs i la derogació de les Reformes laborals.
No hi haurà mai “conciliació” si no s’augmenta els pressupostos per contrarestar les retallades a sanitat, educació i serveis públics que porta que les càrregues familiars i de la llar augmentin i es facin cada vegada més pesades amb la doble jornada de tasques domèstiques i de cures, de forma totalment gratuïta per als empresaris.
Són ells, els que roben tot el nostre temps, els que haurien de garantir guarderies gratuïtes en tots els centres de treball. I l’Estat, als centres d’estudi i establiments laborals públics, durant les 24 hores, així com residències per a persones depenents gratuïtes. Són ells, els capitalistes, els que ens roben el nostre salari i el nostre temps, els que haurien de pagar la crisi de les seves pròpies butxaques, i no de les nostres vides.
Per a profunditzar:
Bretxa de gènere en les pensions: desigualtats i precarietat femenina
Empleadas del hogar, trabajadoras invisibilizadas bajo la extrema precariedad
Feminització del treball i precarietat laboral a l’Estat Espanyol (I)
La divisió sexual del treball i la precarietat femenina en l’Estat espanyol (II)
De criada a empleada”, ressenya i crítiques marxistes al llibre d’Ulla Wikander
Externalitzacions i empreses multiserveis (multi)precàries: ETTs 2.0
El sostre de vidre i els subsòls del feminisme liberal del PSOE | 
