El discurs del govern, a través del Ministre de l’Interior, Christophe Castaner, sobre la disminució del nombre de manifestants en relació al 17 de novembre, i la cerca d’assimilar al conjunt del moviment i la seva radicalització a Marine Le Pen, no és més que una obertura intento de minimitzar l’explosió de la ràbia social que emergeix de les profunditats de les fractures socials i de les injustícies conreades des de fa anys.
La realitat d’aquesta jornada, innegable per a qualsevol que hagi estat als Champs Elysées, no va anar per res una operació de “infiltrats” (el mateix si va haver-hi grupuscles d’extrema dreta). Hem assistit a una etapa de major radicalització d’una franja considerable del moviment enfront de l’obstinació del govern de mantenir “costi el que costi” la seva agenda antisocial.
Els Gilets Jaunes no han fet més que demostrar una gran determinació a exercir el seu dret de manifestar-se malgrat la prohibició, disputant fins a la nit els carrers enfront de la policia, resistint els gasos i les bombes i aixecant barricades, i en un context on la major part del moviment està a les regions (a l’interior de França) on s’han mantingut els bloquejos.
L’operació del govern té com a objectiu dividir el moviment entre suposats grups d’extrema dreta i manifestants pacífics, de manera d’afeblir la unió d’altres sectors. En aquest sentit és que Le Pen intenta capitalitzar la mobilització per a finalitats electorals, per la qual cosa es mostra com a “amiga” dels Gilets Jaunes. En aquest marc, la jornada de lluita d’aquest dissabte planteja un nombre de qüestions per desenvolupar, i en això concerneix centralment la necessitat d’expandir i d’estructurar el moviment.
Per comitès d’acció que estructurin, controlin i expandeixin el moviment des de les bases
Es tracta d’un moviment que té un fort component espontani, però que per fer retrocedir al govern va a haver d’organitzar-se millor, expandir-se, desenvolupar una estratègia de lluita.
Una qüestió de mètodes de lluita ja es planteja obertament en el si dels Gilets Jaunes, entre aquells que privilegien les accions com els corts de ruta i aquells que prefereixen orientar-se a grans empreses i institucions de l’Estat; entre aquells que estaven disposats a resistir la repressió i aquells que creien que els enfrontaments amb la policia podrien tornar-se contra el moviment, per no parlar d’aquells actes racistes que van poder haver tingut lloc en els marges de les mobilitzacions dels Gilets Jaunes i que han de ser combatuts fermament.
L’única manera de resoldre el conjunt d’aquests problemes i d’estructurar i organitzar el moviment des de les bases, de manera democràtica, és a través d’assemblees generals i de comitès d’acció locals que decideixin les accions a seguir, de com prendre la paraula del moviment i coordinar amb altres comitès locals.
Aquests comitès d’acció locals permetrien, d’altra banda, construir la unitat amb altres sectors que comparteixin la lluita contra el govern de Macron, tals com aquells treballadors i sindicalistes combatius de les ciutats i els estudiants que lluiten contra la selecció universitària. Les primeres accions de convergència que van tenir lloc aquesta setmana i, sobretot, la participació d’una delegació de ferroviaris a la manifestació dels Champs Elysées constitueixen passos importants en aquest sentit, que s’hauran de multiplicar i desenvolupar-se, malgrat l’actitud divisioniste de les adreces sindicals a escala nacional.
Més encara, que els comitès d’acció agrupin a treballadors sindicalitzats i no sindicalitzats (com el són la majoria dels Gilets Jaunes) seria una eina formidable per lliurar al moviment obrer de tot conservadorisme, i per combatre l’obstacle que representen les adreces sindicals per a una generalització de la lluita, pel mètode de la vaga general, que seria l’única manera de transformar en realitat el “Macron, dimissió!”, corejat pels Gilets Jaunes en les protestes.
El desenvolupament d’aquest tipus organització seria la millor manera d’evitar tota instrumentalització per forces d’extrema dreta, de combatre prejudicis que puguin existir entre els Gilets Jaunes, així com també assegurar que la veu aixecada pel moviment sigui aquella de la base en lluita i no de autoproclamats portaveus, com Frank Buhler. El moviment ha de quedar en mans dels qui ho construeixen des d’abaix. | 
