“Han passat vuit dies. Arribat aquest dia, Espanya anuncia que reconeix oficialment com a president encarregat de Veneçuela a Juan Guaidó. La legitimitat democràtica de Guaidó emana de la seva condició de president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, òrgan sorgit després de les últimes eleccions lliures reconegudes com a tal per la comunitat internacional”.
Amb el reconeixement a l’autoproclamat president de Veneçuela, Juan Guaidó, el PSOE ratifica la seva complicitat amb l’ofensiva de l’imperialisme nord-americà i la dreta continental contra el país llatinoamericà en un exercici de cinisme imperialista sense límits.
Sánchez es plega així a la política de Pablo Casado del PP, Albert Rivera de Ciudadanos i Santiago Abascal de la ultradreta de Vox, que van ser els primers a exigir al govern del PSOE que segueixi el camí de Trump i reconegui a Guaidó com a “president legítim” de Veneçuela. És a dir, seguir la política de l’imperialisme nord-americà i la dreta colpista veneçolana, el programa de la qual no és un altre que enfortir el saqueig als recursos del país llatinoamericà, fent-li pagar al poble més i majors misèries amb mesures d’ajust neoliberal i privatitzacions.
El president del Govern es situa com a capdavanter de la “democràcia” al mateix temps que defensa que l’Estat espanyol continuï mantenint relacions diplomàtiques i venent armes a la monarquia saudita en “defensa dels interessos d’Espanya”. Un règim autocràtic i ultra reaccionari, responsable d’una ofensiva militar contra el poble de Iemen -que ha provocat més de 10.000 morts i almenys 50.000 ferits- i té la democràtica pràctica d’esquarterar i fer desaparèixer a periodistes opositors com Khashoggi.
Ni el Govern espanyol ni el Parlament Europeu, que fa pocs dies també va reconèixer a l’autoproclamat Guaidó com a president de Veneçuela, han gosat mai donar-li un “ultimàtum” a Aràbia Saudita. Al contrari: França, Regne Unit i Alemanya són els principals venedors d’armes a aquest país, seguits d’Itàlia, Bulgària i l’Estat espanyol.
Pedro Sánchez exigeix al govern de Maduro “la convocatòria d’eleccions presidencials lliures, democràtiques, amb garanties i sense exclusions”, quan nega el dret a l’autodeterminació al poble català, justifica la brutal repressió exercida durant el referèndum de l’1-0 i manté empresonats com a presos polítics als seus principals líders, en una causa escandalosa en la qual la casta judicial addicta al règim espanyol pretén sentenciar-los a 20 anys de presó per haver posat urnes perquè el poble català decidís lliurement la seva destinació.
El govern del PSOE es presenta com a garant de la “democràcia” i la “llibertat” quan ha estat un dels pilars fonamentals del règim hereu de la dictadura franquista i considera una institució sacrosanta a una monarquia hereditària, corrupta i medieval, que no ha estat votada per ningú i és cada vegada més repudiada per amplis sectors de la població.
Més enllà de la seva retòrica i la rentada de cara que li fa Unidos Podemos, el PSOE sempre ha estat -i continua sent- un dels grans partits de l’establishment i l’imperialisme espanyol. El partit de l’entrada a l’OTAN, dels GAL, de la corrupció endògena, de la desindustrialització i les reformes laborals, de la defensa a ultrança de la reaccionària monarquia borbònica.
El líder de Podemos, Pablo Iglesias, encara no s’ha pronunciat sobre el fet, a diferència del seu soci electoral a Unidos Podemos, Alberto Garzón. En el seu compte de Twitter, el coordinador federal d’Esquerra Unida va escriure que “Torna l’esperit de les Açores i tornen a sonar tambors de guerra al ritme que marca els EUA i l’olor a petroli. Aquesta vegada un tambor no el toca Aznar sinó Pedro Sánchez. Amb la mateixa actitud superba, contrària al dret internacional i, a més, maldestre.”
En un altre missatge, es pregunta “Qui ha assessorat a Pedro Sánchez per a recomanar-li que és millor seguir a Trump i els seus aliats (entre els quals estan Cassado, Rivera i Abascal) abans que a Mèxic, l’Uruguai, laboristes britànics, el Vaticà o els governs de Grècia i Itàlia? Felipe González?”.
La pregunta que hauria de fer-se el líder d’IU, no obstant això, és per què al costat de Podemos continuen sostenint el govern del PSOE en el parlament i promovent un “govern progressista” amb els social liberals per al 2020? O per què continuen bregant per una aliança “d’esquerres” amb Manuela Carmena a Madrid, després que aquesta sortís també a reconèixer a Guaidó fa pocs dies, justificant l’ofensiva imperialista a Veneçuela?
En aquests moments de crisi aguda i ofensiva colpista a Veneçuela, és necessari expressar un contundent repudi al cop orquestrat per l’imperialisme nord-americà i la dreta. Això no implica, tanmateix, un suport polític al govern de Nicolás Maduro, com sostenen acríticament sectors de l’esquerra espanyola. Per contra, fa falta assenyalar que és el propi govern i el règim cívic-militar de Maduro el que ha portat al poble veneçolà a aquesta situació.
Només una política independent de la classe treballadora i els sectors populars, enfrontant resoltament el pla imperialista en curs, desenvolupant els seus organismes de lluita i plantejant-se la conquesta d’un veritable govern dels treballadors, pot donar una sortida progressiva a la crisi profunda que viu el país llatinoamericà. Però aquesta no serà possible sense derrotar a la dreta pro imperialista, que d’imposar-se només agreujarà les penúries de les masses veneçolanes.
A l’Estat espanyol, un país imperialista que històricament ha espoliat els recursos d’Amèrica Llatina, és urgent que els partits de l’esquerra, els sindicats i moviments socials impulsin la mobilització antiimperialista. Unidos Podem ha de deixar de costat tota ambigüitat i especulació electoral i cridar a una gran mobilització en tot l’Estat contra la temptativa colpista i la ingerència imperialista a Veneçuela.
| 
