La setmana pasada es tancava amb l’enèsim capítol de la llarga crisi del règim polític espanyol. El dimarts començava el judici polític contra els dirigents independentistes. Un procés marcat per la vulneració sistemàtica dels drets de defensa dels acusats. Amb acusacions de “rebel·lió” i “sedició” que impliquen peticions de penes de fins a 25 anys de presó, sustentades en informes elaborats per un oficial de la Guàrdia Civil, un reconegut ultradretà que converteix manifestacions, piulades i discursos en greus fets delictius.

El govern de Pedro Sánchez actua d’acusació, mitjançant l’advocacia de l’Estat. Ho fa juntament amb la Fiscalia -fiscals que han estat electes pel mateix PSOE i el PP- i l’acusació popular, representada pel partit ultradretà Vox. Tota una demostració que l’única via acceptable per tots els agents del Règim per a resoldre la qüestió catalana és aixafar-lo per la via repressiva.

La crisi territorial continua sent l’element més dinàmic de la crisi del Règim del 78, però agreuja un altre dels seus components fonamentals, la fragilitat del règim parlamentari i la seva incapacitat per a aconseguir una majoria suficient per a governar de forma estable.

Un dia després de l’inici del judici al ‘procés’ català, el PSOE sortia derrotat en el Parlament. Els vots dels independentistes catalans, que al costat d’Unidos Podemos havien sostingut la moció de censura amb la qual Pedro Sánchez va desallotjar a Mariano Rajoy al juny, tombaven els Pressupostos.

La resposta ha estat la convocatòria d’eleccions anticipades per al 28 d’abril, a penes 10 mesos després de la formació del Govern. Les projeccions tornen a donar un parlament atomitzat. Mentre apunta en l’horitzó la possibilitat d’un govern de la dreta i l’extrema dreta -igual que el govern del PP i Ciudadanos a Andalusia-, en el marc d’un feble sosteniment del PSOE i la profunda crisi de Podemos, la crisi del règim espanyol s’aprofundeix inexorablement. Aquí sintetitzem cinc claus per a no perdre’s en aquest laberint.

1. Crisi orgànica

L’Estat espanyol ve travessant el que denominem com una crisi orgànica des de l’any 2011. Una crisi econòmica, política i social, davant la qual els mecanismes habituals de la burgesia per a resoldre-la ja no serveixen. El règim polític nascut de la Transició de 1978 va ser una reeixida empresa per a la burgesia ibèrica. Li va permetre sortir airosa de la crisi de la Dictadura de Franco amb la col·laboració de les direccions obreres, descarregar la crisi dels 70 sobre la classe obrera, donar una sortida a la qüestió nacional mitjançant l’Estat de les autonomies i aconseguir, sobretot des de finals dels 90, quotes de creixement, integració a la UE i expansió imperialista mai vistes.

Però aquell “miracle espanyol” va arribar a la seva fi amb la crisi del 2008, que va tenir en el capitalisme espanyol un dels més damnificats. Si bé una dècada després els beneficis empresarials i el PIB han recuperat nivells precrisis, tots els indicadors socials continuen molt lluny, des de la desocupació que segueix en un 15%, els salaris que han perdut fins a un terç del poder de compra -especialment en les franges més baixes-, l’extensió de la precarietat laboral i altres crisis com la de les tarifes energètiques o els preus d’habitatge i lloguers.

La base material que facilitar el consens del 78 no s’ha recuperat malgrat els últims exercicis de creixement, mentre la crisi política s’ha continuat aprofundint. La crisi de representació que va impactar en el sistema de partits amb el 15M de 2011, es reobre amb l’atomització de la dreta i el fracàs del PSOE i el neo reformisme de Podemos.

En l’últim període s’han sumat a aquesta crisi institucions centrals com la Justícia i la Corona. Si en 2011 el “no ens representen” expressava la percepció d’estar sotmesos a una democràcia per a rics, la Judicatura s’agrega avui a aquesta visió. La Justícia ha emès sentències a la carta per a la banca i en favor de polítics corruptes i empresaris, així com altres actuacions d’escàndol tractant amb guants de seda a violadors i criminalitzant a les víctimes. A més, arran del ‘procés’ català, s’ha convertit en el principal instrument de l’escalada de repressió i persecució, tant contra l’independentisme com contra periodistes, artistes i activistes en tot l’Estat.

L’última peça en sumar-se ha estat la Monarquia. L’abdicació de Juan Carlos I en favor del seu fill Felipe VI li va permetre gaudir d’una certa treva, beneficiada per la negativa de Podemos d’incloure el debat sobre la “forma d’Estat” en la seva agenda. No obstant això, el compromís del Rei amb la repressió a Catalunya i els últims escàndols que esquitxen al Rei emèrit, han fet augmentar el seu descrèdit. Molt especialment entre les generacions més joves, com expressa el moviment de referèndums sobre la monarquia que s’ha estès a més del 60% de les universitats i en els quals ja han participat més de 70.000 estudiants.

En un règim en descomposició, les receptes per a “recompondre’l” són diverses. Tant que sembla que cada agent té la seva pròpia, en la qual el primer punt és salvar-se a si mateix. Quelcom que, al costat dels obstacles existents perquè les experiències de la lluita de classes s’estenguin i desenvolupin en un sentit independent, explica la situació d’“empat catastròfic” que s’arrossega des de fa ja vuit llargs anys.

2. La qüestió nacional

Si continua havent-hi una falla completament oberta, aquesta és la qüestió catalana. La crisi oberta en 2011 va tenir la seva particular expressió a Catalunya amb el ressorgiment d’un massiu moviment pel dret d’autodeterminació. Des de 2012, aquest ha protagonitzat manifestacions massives de centenars de milers, una consulta simbòlica en 2014 en la qual van participar prop de 2 milions i la defensa del dret a decidir arriba segons diverses enquestes al 80% de la població de Catalunya.

Els partits històrics de la burgesia catalana -Convergència i ERC- van optar per posar-se al capdavant del moviment. D’una banda, amb la intenció d’usar-ho per a forçar una renegociació del pacte autonòmic -retallat en 2010 pel Tribunal Constitucional i amenaçat per les intencions centralitzadores del bipartidisme-; per l’altre, per a evitar que el pròpi moviment prengués un curs independent, empalmant amb les demandes socials plantejades des del 15M, i amenacés amb superar a les seves pròpies direccions.

Malgrat les dilacions de la direcció burgesa, finalment l’1-O de 2017 es va portar endavant el referèndum d’autodeterminació, garantit amb la mobilització massiva de centenars de milers que van ocupar i van defensar els col·legis electorals. A aquesta jornada va precedir dos dies després una vaga general de 24 hores amb un seguiment històric i mobilitzacions que a Barcelona van superar els 700.000 participants.

La “tardor catalana” va ser el major afront a l’Estat espanyol, el Règim del 78 i la Corona des de la Transició. El Règim es va posicionar obertament a favor de la repressió policial del referèndum i l’anul·lació provisional de l’autonomia catalana. No obstant això, les direccions burgeses catalanes van actuar per a evitar que aquella mobilització i els elements d’autoorganització poguessin realment imposar la voluntat majoritària expressada l’1-O, constituir una república independent. Després de proclamar-la simbòlicament, van optar per la retirada i una bona part, començant pel President de la Generalitat, Carles Puigdemont, marxar a l’exili.

A aquesta claudicació li va seguir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va permetre la intervenció de l’Estat central i la repressió contra l’independentisme que manté processades a més de 1.000 persones, de les quals el cas més escandalós -el judici als membres del Govern no exiliats, la presidenta del Parlament i els líders de les entitats sobiranistes- s’està portant endavant aquests dies.

Aquesta crisi va ser un mesurador clau per a Podemos, que es va situar en tot moment en una equidistància sorprenent entre el moviment democràtic i la repressió de l’Estat. Va oposar al referèndum de l’1-O la seva proposta d’un impossible referèndum pactat amb el mateix Estat que va enviar més de 6.000 policies per a intentar tancar col·legis electorals a cop de porra. I encara que va mantenir una oposició formal a aquesta repressió i a l’aplicació de l’article 155, es va negar a impulsar la més mínima mobilització de repulsa en la resta de l’Estat. En aquests dies manté aquesta mateixa posició de lleialtat a la Judicatura, negant-se a ser part dels actes de repudi al judici polític contra els dirigents independentistes.

A Catalunya aquest espai polític, representat per Catalunya en Comú i l’alcaldessa de Barcelona, es mantenen en la mateixa línia. Per la seva part l’esquerra independentista, referenciada en la CUP, ha mantingut en tot aquest temps una política de subordinació a la direcció burgesa que la va inhabilitar en 2017 a presentar una alternativa independent i basada en la mobilització obrera i popular davant la claudicació anunciada i previsible del Govern català.

En els últims mesos això ha obert una reflexió dins dels diferents sectors de la CUP sobre la política sostinguda en aquests anys i una major separació de la direcció del ‘procés’, encara que sense trencar amb la lògica de la “unitat nacional”. En el pròxim període, l’esquerra independentista té plantejat el repte d’extreure les lliçons que va deixar la “tardor catalana”, la conclusió fonamental de la qual és que sota una direcció burgesa el procés només pot acabar en un atzucac. Només mitjançant una política basada en la lluita de classes, independent dels partits de la burgesia i la petita burgesia catalanes, és possible reprendre la lluita per l’autodeterminació.

El moviment democràtic català es troba avui en un impase. Però no s’ha de confondre això amb la desaparició de les profundes aspiracions democràtiques que l’han sostingut durant set anys. La direcció catalanista anhela poder reconciliar-se amb l’Estat i asseure’s a buscar una sortida pactada. Però aquesta via, assajada pel govern Sánchez, acaba de fracassar davant la negativa del règim i les seves diferents ales a oferir cap concessió, ni tan sols en matèria de presos.

La crisi continua oberta. I també la possibilitat que el moviment torni a reactivar-se, fins i tot amb altres formes de major “resistència”, especialment si s’imposa finalment la política del sector més dur del Règim que advoca per imposar una suspensió de llarga durada de l’autonomia per a “reconquerir” Catalunya. Un atac no només a drets democràtics elementals, sinó també a l’escola catalana, la seva llengua i les seves institucions d’autogovern.

3. Crisi de l’“extrem centre” i emergència de l’extrema dreta

L’Estat espanyol, com la majoria dels governs europeus, va estar governat en les últimes dècades per l’alternança en el poder de conservadors i social liberals com a part d’un bloc amb una mateixa agenda neoliberal, quelcom que Tariq Alí va denominar l’“extrem centre”.

L’esclat de la crisi capitalista en 2008, l’aplicació de durs ajustos antipopulars i la irrupció del moviment dels indignats, van precipitar la crisi del sistema bipartidista espanyol, administrat pel PSOE i el Partit Popular (abans Aliança Popular) des de la sortida de la Transició, amb el suport dels nacionalistes conservadors bascos i catalans.

L’emergència de Podemos (des del populisme d’esquerra) i Ciudadanos (des de la dreta liberal), va inaugurar una nova constel·lació política, un tetrapartidisme, que en els últims cinc anys va engendrar governs febles basats en coalicions polítiques inestables.

El bipartidisme espanyol va semblar recuperar terreny després de la moció de censura que va portar a Pedro Sánchez al Govern, amb el suport de Podemos i formacions independentistes. No es tornava a un mapa de dos partits, però sí de dos blocs de centredreta i centreequerra ben definits. La subordinació del partit de Pablo Iglesias a un programa de tèbies reformes al costat del PSOE ha fet cada vegada més supèrflua la seva pròpia existència. No obstant això, el tàndem entre el PP i Ciudadanos s’ha vist sacsejat per la irrupció de Vox des de l’extrema dreta, un element que ha posat límits a aquesta dinàmica de reconstrucció del centre i anima noves tendències a la polarització.

Vox, una versió radicalitzada de l’ideari de la dreta post-franquista, és un epifenòmen de la fi de l’hegemonia del PP, del qual sorgeix, i de l’onada espanyolista deslligada pel bloc monàrquic davant el ‘procés’ català. La seva emergència ha obert un nou capítol en la crisi de l’“extrem centre”, un fenomen que lluny de ser de conjuntura, és orgànic i mundial. Per això entronca amb la dinàmica internacional traçada per Trump, Salvini, Orban, Bolsonaro i Le Pen.

Vox representa la sortida d’extrema dreta a la crisi orgànica del règim espanyol. Forçant el desplaçament de l’arc polític cap a la dreta, tant del PP -en un gir ‘neocon’ propi de l’aznarisme-, com de Ciudadanos -aprofundint la seva croada anti catalana-, l’extrema dreta apareix com un vehicle potencial per a desbloquejar l’“empat catastròfic” pel qual no acaba d’imposar-se cap sortida a la crisi del règim: ni la “regeneració progressista” del PSOE i Podemos, ni la “restauració reaccionària” interrompuda del bloc del 155 contra Catalunya.

Els senyals d’identitat d’aquesta alternativa, no obstant, no poden ser més incendiàries: liquidar l’estat de les autonomies, il·legalitzar als partits independentistes, radicalitzar les reformes estructurals neoliberals o un programa obertament masclista i lgtbifòbic al país amb un dels moviments de dones més importants del món, amb el que com a projecte és encara més incapaç de donar una sortida ordenada i pacífica a l’actual crisi.

En aquest marc, el resultat de les pròximes eleccions del 28 d’abril encara és incert. D’una banda, la pressió social al vot per el “mal menor”, que ja s’està instal·lant en l’esquerra com a argument central per a “frenar a la dreta”, enforteix a Pedro Sánchez. Estratègicament, el PSOE anhela el retorn de l’“extrem centre”, el seu medi natural durant els últims 30 anys, per a separar-se del suport de Podemos i els vots de l’independentisme català. D’altra banda, Ciudadanos buscarà ser el primer partit de les dretes. Però de no aconseguir-ho, no és clar que Albert Rivera estigui disposat a liquidar el seu projecte lligant-se al PP i Vox. No per conviccions ideològiques, sinó per pur pragmatisme.

Mentre augmenten les possibilitats que sorgeixi un govern tripartit de les dretes, les tendències a la polarització politica s’instal·len com el signe polític fonamental de la situació. Una dinàmica que preocupa profundament a l’establishment, des dels poders fàctics del capitalisme espanyol, fins a la Unió Europea i la pròpia monarquia. El que temen és que la polarització política per a dalt doni lloc a la radicalització per a baix.

4. Fi de cicle del neo reformisme

En el cinquè aniversari de la seva fundació, Podemos té poc que celebrar. La ruptura entre els seus dos principals líders, Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, ha estat l’últim episodi de la fi de cicle del neo reformisme. L’aposta política d’Errejón per un projecte propi al costat de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, és potser l’expressió més sincera del que ha arribat a ser Podemos: un ariet per a enfortir una nova centreequerra mitjançant una aliança estratègica amb el PSOE, allunyat de qualsevol impugnació del règim en clau constituent, mentre es descompon internament per les lluites d’aparell. Però per ventura podia ser d’una altra manera?

La fulgurant irrupció de Podemos en 2014 va ser en última instància el resultat del desviament i posterior bloqueig del procés ascendent de la lluita de classes iniciat després de 2008. Podemos es va presentar com a herència i superació política del 15M. Superació del moment de la mobilització on havia prevalgut una “il·lusió social”, la idea autonomista que es podia “canviar el món” sense intervenir en el terreny polític. No obstant això, aquest suposat progrés es va produir generant una nova il·lusió, la “il·lusió política”que era possible sortir de la crisi en els marcs del sistema capitalista i la democràcia liberal.

Amb un discurs de “recuperar la democràcia”, mentre s’abandonaven els “dogmes de la vella esquerra” i les “certeses sobre el món del treball, els partits i sindicats”, Podemos va canalitzar electoralment el descontentament social cap a les institucions. Però com va succeir amb Syriza, lluny de ser la superació política del procés de mobilització anterior, com hagués estat radicalitzar els seus aspectes més progressius (començant per la impugnació del conjunt del Règim), va ser la seva negació.

Els fonaments politicoideològics del nou projecte “ni de dretes ni d’esquerres” van tenir com a base la convicció de la impossibilitat d’una superació revolucionària del règim actual. La “hipòtesi Podemos” naixia d’una barreja eclèctica de les lectures laclausianes d’Errejón amb les nostàlgies eurocomunistes d’Iglesias, orientades a crear una organització que “ocupés la centralitat política” i recreés els “valors perduts” de la socialdemocràcia. Allò polític es transformava així en una esfera absolutament autònoma de les relacions socials de producció, negant tota centralitat de classe per a donar pas a un nou subjecte polític: la “gent”, de la qual l’unic rol actiu seria votar en les eleccions.

A diferència dels vells partits reformistes del passat, el neo reformisme va adquirir tots els seus defectes (exaltació del líder, burocratisme, conciliació amb els poders capitalistes, pur parlamentarisme) i cap de les seves “virtuts”, com gaudir de relacions orgàniques amb la classe treballadora, la qual cosa va ser suplantat per la connivència amb les burocràcies sindicals.

El creixement hipertròfic del partit després de la seva extraordinària emergència electoral, la gestió capitalista dels anomenats “ajuntaments del canvi”, la burocratització interna per a mobilitzar una maquinés electoral que va fracassar en la seva estratègia original, en definitiva, la seva assimilació política com a part del Règim, va donar pas a les seves primeres crisis internes de magnitud. Avui, aquestes crisis amenacen amb derrocar tot l’edifici.

Si va haver-hi una característica fonamental en Podemos des del seu sorgiment va ser el seu excessiu optimisme en les possibilitats de democratitzar les institucions de l’Estat capitalista, el qual era directament proporcional al seu pessimisme en relació al potencial transformador i revolucionari de la classe treballadora i la lluita de classes.

A cinc anys del seu naixement, Podemos -al costat dels seus socis de Izquierda Unida-, s’ha integrat al Règim com una nova “casta” d’esquerra, l’estratègia de la qual es redueix a intentar regenerar el Règim del 78 al costat del PSOE, a qui ara proposen un improbable govern de coalició.

La declinació del cicle podemista avança de la manera més probable que augurava la seva estratègia. Les temptatives d’“arribar al govern” sense enfrontar al règim mitjançant la lluita de classes sempre han sucumbit a una de les principals formes de supervivència del capitalisme: l’assimilació “per a dalt” dels desafiaments que vénen “des de baix”, per a acabar obrint el camí a la dreta. És una de les grans lliçons del segle XX i la principal lliçó de la fi de cicle del neo reformisme.

Sobre la base d’aquesta experiència, molt costosa per a l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària (especialment per als qui es van subordinar al projecte i encara no han tret lliçons), es planteja la necessitat urgent d’una nova hipòtesi política.

5. Tendències als extrems, lluita de classes i hipòtesi revolucionària

Quan les crisis orgàniques tenen lloc, escrivia Antonio Gramsci, obren el camp a "solucions de força”. La crisi del règim espanyol s’aproxima perillosament a aquesta perspectiva. No obstant això, el camí cap a una nova hegemonia de la dreta (i l’extrema dreta) no està obert sense contradiccions. Perquè la crisi no reemplaça l’acció dels partits, ni molt menys elimina la lluita de classes. Dos elements que, a més, no actuen en el buit sinó en un context determinat que tendeix cada vegada més als extrems.

La qüestió nacional està lluny de tancar-se i pot donar noves bolcades. La monarquia és rebutjada per franges cada vegada més àmplies de la població. I, sobretot, la crisi social persisteix i es profunditza en l’atur, en la superexplotació i precarització de franges immenses de la població treballadora, en la falta d’accés a béns bàsics com l’habitatge o l’alimentació, en l’obscena desigualtat social.

Les profundes tensions que fan niu en aquesta situació estan en la base de la irrupció de tendències socials i polítiques “antisistèmiques”. Però no només de dretes i extremes dretes populistes. També d’‘armilles grogues’ a França, vagues generals a Bèlgica, vagues d’empleats públics a Portugal, fenòmens de masses progressius com el moviment de dones. Tendències que ja s’expressen en l’Estat espanyol -com la convocatòria d’una vaga general de 24 hores el pròxim 8M- i, més aviat que tard, es desenvoluparan plenament.

Si el que ve és un govern de la “dreta trifálica” -com la va denominar la ministra de Justícia espanyola-, o un intent senil de regenerar l’“extrem centre” entre el PSOE i Ciudadanos, o fins i tot la improbable hipòtesi d’un nou govern “progressista” del PSOE i Unidos Podemos, en qualsevol dels casos, com estem veient amb Macron a França, només seran triomfs contingents.

Davant aquest escenari, el fracàs del neo reformisme obre un espai per a desenvolupar una hipòtesi política alternativa: la construcció d’una extrema esquerra anticapitalista i revolucionària:

Que dialogui amb les aspiracions democràtiques de les masses, però que no capituli als intents de regeneració del Règim del 78, oposant-los la lluita per Processos Constituents Lliures i Sobirans que permetin abordar totes les demandes democràtiques pendents, com el dret a l’autodeterminació o la fi de la monarquia, i que al mateix temps lluiti per un programa de conjunt per a fer pagar la crisi als capitalistes.

Que s’inspiri en els fets més avançats de la lluita de classes, que es proposi desenvolupar l’autoorganització i la mobilització de la classe obrera i els sectors populars, combatent a la burocràcia sindical. Que no tingui objeccions a proposar sortides radicals i anticapitalistes per a resoldre el problema de la desocupació (com el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial) o l’habitatge (com l’expropiació de tots els pisos buits en mans de la banca i els especuladors).

Una extrema esquerra que sostingui “sense complexos” que la superació de la crisi orgànica del règim espanyol només pot resoldre’s en favor de la classe treballadora, les dones, la joventut i els sectors populars “expropiant als expropiadors”. És a dir, acabant amb el règim monàrquic i lluitant per una perspectiva veritablement democràtica, obrera i socialista: una Federació lliure de Repúbliques Socialistes Ibèriques, basada en nous organismes d’autoorganització obrera i popular, com a part del combat per una Europa de les i els treballadors.

Molts sostenen que no és realista lluitar per aquests objectius, però el que no és realista és pensar que és possible humanitzar el capitalisme. Aquest és el gran debat que hauria d’abordar el conjunt de l’esquerra que es reivindica anticapitalista, obert a tots els sectors de joves, dones i treballadors que realitzen una experiència tant amb el neo reformisme de Podemos com, a Catalunya, amb la direcció burgesa del “procés”. Construir una extrema esquerra anticapitalista, de classe i independent de tots els partits del règim capitalista, és una tasca que transcendeix allò electoral. És la principal tasca estratègica del moment.