A prop de 200 localitat van acollir mobilitzacions massives, especialment a Bilbao, Madrid, Barcelona, Sevilla o Saragossa. La generació del 68, la que va enfrontar a la dictadura en les facultats, les fàbriques, els barris, la que va patir la repressió brutal dels pares i avis dels actuals ministres…Va tornar a prendre els carrers desfiant la pluja i la neu, en defensa del sistema públic de pensions, un gran objectiu a desmantellar i privatitzar per part del règim.
300.000 a Madrid, més de 150.000 a Barcelona, 115.000 a Bilbao, 50.000 a Saragossa, 40.000 a Sevilla, 20.000 a Pamplona, 15.000 a ciutats com Vitòria o Valladolid, 10.000 a llocs com Múrcia o Toledo, així sumem convocatòries massives en 200 petites i grans localitats en una jornada històrica.
Van servir de precedent les passades mobilitzacions del 22 de Febrer, en les que els pensionistes van rompre la barrera policial davant del Congrés i van arribar a les seves portes a Madrid i van reunir a milers en diverses ciutats.
A més, la crida de la marea pensionista va coincidir amb les manifestacions convocades contra la Llei Mordassa i la repressió a escala estatal –un altre dels temes calents que el Govern vol silenciar- els organitzadors de les quals van fer coincidir amb les marxes en alguns llocs com a Madrid. Un fet important que fa que s’unifiquin dues de les grans principals lluites actuals contra el Govern i el Règim.
En el govern de Rajoy han saltat totes les alarmes i no sols per una qüestió de vots, com s’indica des dels grans mitjans de comunicació. Sinó també perquè les pensions són un problema estructural que posa al damunt de la taula altres grans qüestions socials com la precarietat laboral, l’atur massiu, la corrupció desmesurada que ha dilapidat la lluita de les pensions, o les prioritats del mateix Estat, deixant veure clarament que abans de qualsevol altra cosa està el pagament del deute.
La lluita dels pensionistes desperta les simpaties en amplis sectors de la classe treballadora i el poble, perquè són els avis de tots els que van lluitar fa 30 o 40 anys i que ara han de sortir un altre cop als carrers per a defensar no únicament el que els pertany sinó el futur de les noves generacions. Han treballat tota la seva vida i ara no es resignen a ser tractats com a descartables pel govern i pel sistema capitalista.
De la mateixa manera la marea pensionista ha fet una crida directa a la joventut: “es busquen joves solidaris, compromesos amb les seves mares, pares, àvies i avis. Que tinguin el valor de defensar el seu present i el seu futur. S’ofereix dignitat. Si estàs interessat presenta’t el 17 de març de 2018. El moviment de dones es va sumar a aquesta última mobilització, un fet important que pot conjuminar l’enorme força que van demostrar les dones el passat 8M amb la marea pensionista que ve demostrant amb un coratge exemplar.
L’atac al sistema de pensions no es tracta únicament del míser augment del 0’25% anunciat pel PP (davant a una pujada de l’1’4% de l’IPC), sinó que ve de molt més lluny. En 2011 ja el PSOE es va encarregar d’allargar l’edat de jubilacions fins als 67 anys i d’augmentar els anys de cotització mínims per accedir a la pensió i també la quantitat d’anys per a calcular el cotitzat.
Això es va traduir en una pèrdua brutal de poder adquisitiu dels pensionistes. Dos anys més tard, en el 2013, el PP va avançar en l’atac al sistema de pensions públiques desvinculant l’augment d’aquestes a l’IPC. Un fet que permet que –com aquest any- les pensions augmentin de manera ridícula.
Així mateix, tot i que les dones representen el 51% del total de pensions reconegudes, actualment en l’Estat espanyol, pel que fa a la pensió de jubilació aquest percentatge sols arriba al 37% per a les dones. I en relació a la quantia, “les pensions mitjanes en vigor que perceben les dones tenen una quantia (725 euros) que és un 36% més baixa que la dels homes (1.147 euros). Aquesta mateixa diferència es manté també en el cas de les pensions de jubilació en vigor. A més, en el medi rural la pensió acaba essent de mitja un 41’7% més baixa.
La recuperació del sistema de pensions i la seva sostenibilitat a llarg termini implica també la necessitat urgent d’augmentar els salaris al nivell del cost de la vida, acabar amb l’atur massiu, la precarietat laboral i els treballs a temps parcial, al mateix temps que deixar de pagar el deute extern. Per això la lluita dels pensionistes és la lluita de tota la classe treballadora.
A la rebel·lia dels jubilats es suma la de la lluita contra la repressió i la de les dones, sectors que venen lluitant als carrers i que al costat del moviment democràtic català venen posant en qüestió els aspectes principals del Règim polític. Es sumen a la lluita experiències de lluita en sectors precaritzats de la classe treballadora, com les vagues dels interins d’Andalusia o la pròxima vaga d’Amazon el 21 i 22 de Març.
Davant la mort de Mmame Mbage, un manter perseguit en moto per la Policia i d’Ousseynou Mbaye, mort en les protestes desfermades per l’assassinat del primer, la protesta dels immigrants i joves que cada dia són sotmesos a la violència policial iinstitucional, es va desfermar des del passat divendres a Madrid i amb mostres de solidaritat en altres ciutats. La idea d’unificar les lluites es fa més urgent encara.
Una lluita que ha d’estar ancorada als centres d’estudi, als barris, però sobretot als centres de treball, imposant la convocatòria d’una vaga general en tot l’Estat com a punt d’inici d’un pla de lluita contra el govern del PP per a poder decidir-ho tot. | 
