Fa temps que és difícil parlar de llibertat d’expressió en l’Estat espanyol. De fet, és cada vegada més difícil parlar, escriure o cantar, especialment si s’és dissident (i d’esquerres). És necessària una mobilització que enfronti aquesta ofensiva repressiva.
Miércoles 21 de febrero de 2018
Veure com tots els mecanismes de l’Estat són posats contra la població i els seus representants per evitar una votació, fins i tot a força de violència, no és que siguin bons antecedents. I menys encara el fet de cessar a tot un govern triat pels mateixos mecanismes que diuen defensar.
I què dir dels que s’exilien perquè, no sense raó, consideren que no tenen les mínimes garanties democràtiques per ser jutjats, com el propi Puigdemont o recentment Anna Gabriel de la CUP.
Però és més, aquests atacs als drets democràtics més elementals que han passat contra la voluntat del poble català, no fan més que enfortir a aquest Règim i afeblir als explotats i oprimits de tot l’Estat: els treballadors, la joventut, les dones i els immigrants.
Les últimes 24 hores no fan més que demostrar això. El Supremo va confirmar la sentència de la Audiencia Nacional de tres anys i mig de presó per al raper Valtonyc per “injúries al Rei i enaltiment del terrorisme”, el segrest per ordre judicial de “Fariña”- el llibre que destapa la història del tràfic de drogues a Galícia- i el trist episodi de censura de la Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO) retirant una sèrie de fotografies sota el títol de “Presos políticos en la España contemporánea”, tot això dóna fe de lo embravit i a l’ofensiva que es troba el Règim.
A això cal sumar-li la recent ordre de crida i cerca que pesa sobre el Secretari General de la CGT Catalunya, Ermengol Gassiot, pel qual demanen més d’11 anys de presó com a un dels 27 encausats per ocupar el rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona en defensa de l’educació pública. Com denúncia la pròpia CGT, “el pitjor cas de repressió política en una universitat al nostre país des de finals del franquisme”.
De conjunt, un veritable salt repressiu i en la vulneració d’un dret elemental com és el dret de llibertat d’expressió.
L’autor de l’obra censurada en la que es mostren des de polítics catalans fins als joves de Alsasua amb els seus rostres pixelats, el madrileny Santiago Sierra, assenyalava a la seva xarxa social que “…creiem que actes d’aquest tipus donen sentit i raó a una peça com aquesta, que precisament denunciava el clima de persecució que estem sofrint els treballadors culturals en els últims temps".
Pablo Hasel, per la seva banda, qui també va estar fa poc assegut a la Audiencia Nacional per cantar contra la monarquia va mostrar la seva solidaritat amb el raper condemnat assenyalant que “injuriar és inventar-se. Valtonyc, com jo i milions de persones més, expliquem el que fa la monarquia: SAQUEJAR-NOS. No s’ha inventat res, per això ho condemnen precisament, perquè volen ocultar fets sobradament provats”.
El segrest cautelar per ordre d’una jutgessa de Madrid de l’obra “Fariña”, que en les seves més de 400 pàgines repassa la història del narcotràfic a Galícia, es realitza a petició de José Alfredo Bea Gondar, un exalcalde d’O Grove (Pontevedra) entre 1983 i 1991 per Alianza Popular, qui és assenyalat com un dels col·laboradors de l’entrada de cocaïna en la comunitat, la qual cosa segons la jutgessa va contra “el seu honor”.
Mentre jutges i fiscals miren cap a un altre costat o usen la vara tova per a polítics corruptes, empresaris i banquers que de forma sobradament provada malversaven fons públics i una infinitat de corrupteles, apliquen tota la seva duresa i parcialitat contra artistes, titellaires, rapers, periodistes, twitters, activistes o sindicalistes en un intent per silenciar les crítiques a aquest règim i el sistema que defensa. Així és la justícia heretada directament del franquisme. Una justícia de classe al servei dels rics i poderosos.
Els sindicats no poden romandre expectantes enfront d’aquesta situació. CCOO i UGT han de trencar la pau social que han sostingut fins ara, cridant a mobilitzacions i accions enfront d’aquests atacs inacceptables.
Totes les organitzacions polítiques i socials de l’Estat que es precien de ser mínimament democràtiques, començant per Podemos i els comuns fins a la CUP, hem de respondre aquest atac des dels carrers, els centres de treball i d’estudi fins a aconseguir la llibertat de tots els presos polítics. No és suficient fer-ho a cop de comunicats i de piulades.
