Davant la formació del nou govern de la Liga-Movimiento 5 Estrellas a Itàlia, revolucionaris internacionalistes de diversos països d’Europa, integrants de grups pertanyents a la Fracció Trotskista-Quarta Internacional i grups simpatitzants, publiquem aquesta declaració en comú.
Lunes 11 de junio de 2018
Amb la jura com a primer ministre de Giuseppe Conte a Itàlia el passat 1 de juny, és la primera vegada que en un país fundador de la Unió Europea arriben al poder forces d’extrema dreta i ‘populistes’ de dreta, amb la retòrica euroescéptica com una de les seves banderes. El nou primer ministre, titella de Matteo Salvini (Liga) i Luigi di Maio (Movimiento 5S), és portaveu d’un discurs profundament reaccionari i xenòfob.
L’evolució de la situació política i institucional a Itàlia, així com la capacitat de resistència que mostri el moviment obrer italià, seran claus per al futur de la lluita de classes a nivell europeu i per tant són de central importància per als marxistes revolucionaris.
Qui són els partits que formen el nou govern a Itàlia?
Els resultats de les eleccions legislatives del 4 de març a Itàlia van ser el reflex d’una crisi política, social i institucional profunda. Amb l’enorme reculada electoral del Partit Demòcrata (18,7%) de Matteo Renzi i el daltabaix del berlusconisme (14%), van quedar derrotades les dues principals forces polítiques que en els últims vint-i-cinc anys van administrar els negocis de la burgesia, van aplicar les receptes neoliberals en les dècades de 1990 i 2000 i els plans d’austeritat pos-2008. Al mateix temps, i mentre desapareixia gairebé per complet l’esquerra reformista en el plànol electoral, els comicis del 4 de març van mostrar l’auge de dues forces que es presenten com a “antisistema”.
D’una banda, la Liga (ExLiga Norte) de l’ultradretà Matteo Salvini, es va imposar amb el 17,3% dels vots per sobre dels seus vells socis berlusconistes en la coalició que presentava la dreta. Per l’altra, es va registrar l’ascens impressionant dels populistes de dreta del Movimiento 5 Estrellas (M5S) de l’ex còmic Beppe Grillo i liderat per Luigi di Maio (32,7%). No obstant això, d’aquesta peculiar situació no emergia cap majoria parlamentària ni bloc polític al voltant del PD, que segueix sent el partit que té els favors de Confindustria, la gran patronal italiana, ni al voltant dels berlusconians. En aquest marc es va acabar conformant, després de setmanes de negociacions i incertesa, un “contracte de govern” inèdit entre la Liga i el M5S.
La ultradretana Liga és representant dels interessos de la petita i mitjana burgesia del nord del país, racista cap al “Mezzogiorno” (el sud d’Itàlia), així com de sectors similars al centre-sud del país, ara units sota el nou perfil nacionalista de la Liga. En l’últim període, va pretendre “desregionalitzar-se”, traient “Norte” del seu nom original, per intentar conquistar nous vots al Centre i Sud del país, projectant-se com un veritable partit de dimensions nacionals, a imatge i semblança del Frente Nacional de Marine Li pen, gran amiga de Salvini. No per casualitat aquest va acabar sent triat com a senador per la circumscripció de Reggio Calàbria, en el Sud del país. La base electoral del M5S està majoritàriament al centre i el sud del país, entre sectors populars desorientats i desil·lusionats després d’anys de crisis, austeritat i traïcions electorals dels partits tradicionals.
Una falsa alternativa a la crisi dels partits tradicionals
Aquest ascens preocupant de forces dretanes reaccionàries no és sinònim, no obstant això, d’una onada feixista, tal com és presentat per sectors de l’esquerra europea. D’una banda, és el fruit d’un gran malestar social davant les conseqüències de la crisi econòmica, i la descomposició dels vells partits tradicionals i dels seus hereus, especialment la liquidació cap a posiciones neoliberals dels partits d’origen obrer, en particular el Partit Demòcrata.
Després de la dissolució del Partit Comunista Italià -el que fos el Partit Comunista més gran d’occident-, un sector va formar Refundació Comunista, una formació que des de mitjans anys ’90 i fins a 2006 es va transformar en sustentació dels governs socialdemòcrates de centreequerra com el Olivo i més tard va recolzar a altres coalicions de centreequerra. Mentrestant, un altre sector de l’antic PCI va passar a integrar-se en el Partit Demòcrata (PD) juntament amb sectors socialdemòcrates i socialcristians. El PD de Romano Prodi, Renzi i Gentiloni, va actuar com a garantia de governabilitat de l’establishment juntament amb Berslusconi i va aplicar una reforma laboral que va liquidar grans conquestes obreres. Per aquesta via, va obrir el camí a l’ascens de l’extrema dreta.
D’altra banda, aquest ascens de l’extrema dreta és la il·lustració del fracàs en els intents de reforma del règim parlamentari italià per resoldre els elements més estructurals de crisis d’hegemonia imperant del gran capital en les tres últimes dècades.
En realitat, ni la Liga ni el M5S són partits “antisistema”. Són més aviat expressió de la crisi del sistema però una resposta dins del seu propi marc. La Liga Norte neix a finals de la dècada de 1980 i enfonsa les seves arrels en l’agrietament de la vella I Répública, amb l’esclat de la Democràcia Cristiana, la desaparició del PC i la decadència del PSI. Fundat en 2009, el M5S té el seu origen en la crisi del bipartidisme PD-Berlusconisme amb el qual el gran capital italià va intentar conformar un nou paradigma polític (la II República) en els anys ‘90 i 2000. Però quan arriben a posicions de govern (des dels ‘90, en el cas de la Liga, governant Roma i Torí, des de 2016, en el cas del M5S), tots dos moviments repeteixen les mateixes tares que els partits tradicionals (traïció a les promeses de campanya, corrupció, incompetència, etc.). Això val particularment per al M5S, que es presentava com una força ‘transversal’ i ‘absolutament nova’. L’altre denominador comú d’ambdues forces radica en el seu “populisme” que es tradueix en una completa dissolució de qualsevol anàlisi de classe, el mètode de direcció personalista dels seus principals dirigents i l’extrema ambigüitat de les seves posicions polítiques, que independentment d’una retòrica antisistema, respon en l’econòmic a polítiques neoliberals.
La forma en què, en el seu discurs, oposen “la gent” (els italians, exclusivament) a la “casta politiquera”, la demagògia “social” mitjançant la qual prometen emparar als més precaris i pobres (sempre que siguin italians, òbviament) i les seves crítiques a una Europa que seria la principal o l’única responsable de l’aplicació de l’“austeritat” no fa d’ells forces “populars” o “antisistema”. En aquest marc, les declaracions polèmiques del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, dient que “els italians han de treballar més, ser menys corruptes i deixar de culpar a la Unió Europea per tots els problemes d’Itàlia”, no han fet més que inflamar el descontentament de la població amb la UE, instrumentalitzat per l’extrema dreta per augmentar la seva influència.
Durant la campanya ja es van mostrar incoherències i contradiccions entre els discursos més euroescéptics -tenyits per la idea del “Italexit”-, i les garanties que van aportar en les últimes setmanes a la UE, amb el rebuig a un possible referèndum sobre la UE i l’euro que a un altre moment havien defensat. Així i tot, ni la Liga, i menys encara el M5S eren, per als sectors més concentrats de la burgesia, prou confiables com per lliurar-los el govern del país sense imposar-los límits. D’aquí el cop de mà institucional del president Mattarella: tant per posar un límit a les incoherències de la Liga i M5S a nivell del seu projecte europeu com per demostrar on estan els poders forts a nivell de règim, més enllà de qui hagi guanyat les eleccions.
Mattarella "crida a l’ordre" a M5S i la Liga
Emparat en l’article 92 de la Constitució italiana i en el marc d’una forta inestabilitat dels mercats (caiguda de la Borsa de Milà, augment de l’“spread” italià), el 27 de maig Mattarella va vetar, per les seves posicions euroescèptiques, el nomenament de Paolo Savona en el ministeri d’Economia al primer govern de Giuseppe Conte que havia estat proposat per Salvini i di Maio el 23 de maig. En el seu lloc, Mattarella va proposar un govern tècnic (encarregat de votar un pressupost i assegurar certa continuïtat política) encapçalat per Carlo Cotarelli, ex alt funcionari del FMI entre 1988 i 2013. El seu simple sobrenom, “Míster Forbici” (“Míster Tisores”), testifica de les seves posicions absolutament rígides en termes d’ortodòxia pressupostària i financera.
La decisió presa per Mattarella, un president electe per 609 diputats, senadors i regidors, en substitució de l’opció proposada pels dos partits que van sortir guanyadors dels comicis de març amb 16 milions de vots era insostenible, tant com cridar a eleccions anticipades en cas en què Cottarelli no pogués encapçalar més que un govern tècnic sense suport parlamentari majoritari. No obstant això, el cop de mà de Mattarella va permetre que Liga i M5S moderessin el seu discurs i les seves exigències en relació amb la UE. Al final, es va tornar a fer càrrec de la presidència del Consell Giuseppe Conte, home de palla de Salvini i di Maio, tots dos nomenats vicepresidents, però amb Giovanni Tria (independent, professor d’economia a Roma, exmembre del Consell d’administració de l’Organització Internacional del Treball), com a ministre d’Economia, i Enzo Moavero Milanesi com a ministre d’Afers exteriors, sent tots dos pro-europeistes.
El problema de la retòrica euroescèptica de di Maio i Salvini
Per als sectors més concentrats de la burgesia italiana, el problema no és l’extremisme xenòfob de Salvini, les seves posicions proseguretat ni la mescla d’obscurantisme i “democràcia” 2.0 del M5S, sinó les seves posicions en relació amb l’euro i les reformes del mercat laboral portades fins ara a Itàlia. “Quan arribi l’hora de governar, o Salvini i di Maio entenen que no poden renunciar al marc europeu, que resulta absolutament central, o les empreses deixaran el país”, planteja el portaveu de la patronal del Veneto, baluard del vot liguista. “Existeixen alguns punts que vigilem amb particular atenció. Si arribés algú a pensar a qüestionar les reformes laborals i tornar cap a enrere, llavors les empreses deixaran el país i aniran aquí on està permès treballar”.
Des d’aquest angle, tant Salvini com di Maio ja van moderar el to més crític que solien emprar quan esmentaven la UE. És molt probable que l’essencial de la política econòmica que porti endavant el nou govern estigui centrada en la continuïtat amb el precedent, encapçalat per Paolo Gentiloni (PD). Segurament garantirà un nou pressupost d’austeritat per a l’any 2019 i una reforma fiscal proempresarial (“Flat tax”), deixant en un segon pla les promeses de reforma de la política agrícola (Liga) i l’engegada de la “renda ciutadana” (limitada als italians, en tot cas), amb el qual el M5S pretén respondre a la profunda crisi social que coneix el Sud del país. Persisteixen, no obstant això, tensions importants dins de cadascun dels dos partits que conformen el govern actual. És el cas, del M5S, entre els ortodoxos i els neo-pragmàtics i progovernamentals dels quals forma part di Maio, però també entre els qui dubten a romandre al govern amb una força obertament ultradretana i històricament anti-Mezzogiorno. Per aquest motiu di Maio segueix prometent una reforma del “Jobs Act”, la llei de reforma laboral, votada sota el govern Renzi en 2014 i que va augmentar la precarietat. Salvini, per la seva banda, no pot deixar de costat la seva retòrica més nacionalista i xovinista, per més que no estigui disposat a trencar amb Brussel·les ni menys amb Roma, com l’hi recorda la gran patronal de les regions del Nord, les més industrialitzades del país.
No està descartat que el govern Liga-M5S italià recorri, per dreta, la mateixa sort que el govern d’Alexis Tsipras a Grècia: que passin de posicions antiUE a convalidar totes les opcions acordades anteriorment pels governs precedents amb Brussel·les. En tot cas, tant la Liga com el M5S ja van renunciar a qualsevol perspectiva explícita de “Italexit” o de renegociació dels tractats europeus que havien arribat a pregonar abans d’arribar al govern.
La temptació de l’“Italexit”: encara que descartada ara com ara, segueix sent un espectre
El deute italià equival al 131% del seu PBI, una veritable bomba de temps per a la seva economia, que pot tenir repercussions en tota la zona Euro. Aquest és el context del nerviosisme europeu pels canvis polítics a Itàlia.
La proposta de nomenar en un primer moment a Savona com a ministre d’Economia, la qual cosa va desembocar en la crisi de finals de maig, no té solament que veure amb la intransigència de Salvini amb Mattarella, ni amb la retòrica euroescèptica de Liga i M5S. Savona, en efecte, va construir la seva carrera en la direcció de Confindustria, la gran patronal italiana, així com en el si de les principals institucions bancàries del país. En els anys 1990 i 2000 va participar als governs de Carlo Azeglio Ciampi i de Berlusconi, com a ministre o assessor. Lluny de ser una figura menor, representa la temptació existent en sectors de la patronal, i no solament dels seus segments més subalterns i dependents del mercat intern, de renegociar o fins a trencar amb una unió monetària que va perjudicar a parts de la burgesia italiana en el pas de la CEE a la UE i amb la constitució de l’Eurozona.
Durant dècades, en el marc de la Serp Monetària Europea (1972-1979) i el Sistema Monetari Europeu (1979-fins a Maastricht i després l’entrada en vigor de l’euro) la burgesia italiana va recórrer a devaluacions competitives per bregar amb els seus socis i competidors europeus. En alguns sectors, es consolida la idea que una sortida devaluacionista a la crisi, avui dia vetada pel sistema monetari comú, podria ser una opció.
Aquesta no és una posició hegemònica en l’actualitat, ni tan sols tendencialment majoritària, en les elits transalpines. No obstant això, el “cas Savona” expressa el grau de crisi en què es troba el projecte europeu per a un sector de la burgesia imperialista del continent i a Itàlia en particular.
El fet que Savona figuri, malgrat tot, com a ministre d’Assumptes europeus del govern Conte indica que la qüestió de la relació entre Itàlia i la UE ja no representa un tabú per a sectors de l’establishment italià. Si bé la “solució” extrema d’una ruptura o d’una renegociació podria arribar a adquirir coherència per a un sector de la burgesia, més encara en el marc del agrietament del quadre multilateral internacional simbolitzat per l’elecció de Donald Trump, per a la classe obrera i els sectors populars, una devaluació representaria un dur cop, a curt termini, en termes de poder adquisitiu, independentment dels “centenars de milers d’ocupacions” que alguns prometen crear. Representaria, a més, un atzucac. Així i tot, semblant posició té ressò en corrents d’esquerra que insisteixen en la necessitat de recuperar la “sobirania” o “les claus de la casa”, com planteja obertament Savona. En cert sentit, aquest és el veritable “pare” de les posicions rupturistes per esquerra que estructuren els seus projectes polítics en diferents “etapes”, sent la ruptura amb la UE la primera.
Un govern atrapat entre el nacionalisme i les pressions de la UE
En el si de la coalició entre la Liga i M5S, Salvini és el que surt guanyador. La Liga obté 7 dels 18 ministeris i secretaries del nou govern, mentre que el M5S solament ocupa 9, malgrat un pes electoral més important. Salvini és el que porta la veu cantant al govern, tant en relació amb les posicions més reaccionàries sobre migració i refugiats, drets civils, seguretat i qüestions policials o les qüestions sobre la Unió Europea i relació amb Berlín i París. Aquesta asimetria entre el seu pes electoral i el seu pes governamental, a més de la càrrega simbòlica anti-Mezzogiorno que porta amb si la Liga (per més que hagi renunciat al terme “Norte” en el nom del partit), també podria ser font de tensions i de crisis al nou govern. Ara com ara, no obstant això, els mercats i, en particular, la Borsa de Milà, van tornar a un curs més normal.
Amb el seu suport explícit a Conte, Macron va voler indicar que Roma podia convertir-se en un aliat del nou president francès per renegociar amb Merkel modalitats renovades de governabilitat de l’eurozona. És probable, no obstant això, que el govern italià es transformi en un pes mort, més que en un interlocutor. En tot cas, després d’un moment de forta crisi i incertesa, i més amb la caiguda de Rajoy i el nou govern del PSOE de Pedro Sánchez (un govern que neix feble i haurà de negociar cada llei en un Congrés fragmentat), mentre s’està negociant els termes del Brexit i EUA incrementa el nivell d’agressivitat de la seva política comercial, ni Merkel ni Macron podien permetre’s el luxe d’una altra crisi governamental perdurable a nivell europeu, per més que ni Salvini ni di Maio fosin les seves opcions privilegiades.
La resposta del PD i de les esquerres
Entre els sectors organitzats del moviment obrer i popular de centreequerra i d’esquerra reformista a Itàlia, dominen dues posicions, igualment equivocades. D’una banda, la majoria de la direcció de la CGIL, el principal sindicat italià, que manté vincles importants amb el Partit Demòcrata i la seva escissió “social demòcrata” Lliures i Iguals (LeU) es va situar en defensa del president Mattarella i del posicionament europeista majoritari de la burgesia italiana, en una sort de “front republicà” enfront de l’ascens de l’extrema dreta.
Un altre sector, de matriu reformista o més obertament estalinista, tendencialment majoritari en Potere al Popolo o que gravita al voltant del corrent DeMa, propera a les posicions de l’alcalde de Nàpols Luigi De Magistris, insisteix en la necessitat de renegociar els tractats europeus o trencar amb la Unió Europea i la NAT. Segons aquesta posició “sobiranista d’esquerra”, es tractaria d’una etapa necessària, separada d’una lluita de conjunt contra el capital imperialista italià, per recuperar la sobirania. Seria una fase ineludible per poder desplegar una política que trenqui amb la lògica austeritaria aplicada fins ara. Aquesta posició és una versió italiana, una mica més sobiranista, que la defensada per Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise, a França o, al seu moment, per Syriza o Yanis Varufakis, actual patrocinador de DeMa.
Per als països imperialistes que componen la UE i comparteixen l’euro, sent Itàlia el tercer país més important de la zona, Brussel·les i el BCE representen instàncies de coordinació dels interessos més concentrats de les burgesies centrals. Als països imperialistes, tota oposicion obrera i popular a la UE ha de plantejar-se, primer de tot, combatre a la pròpia burguesia nacional, que històricament i de manera independent dels dictats de Brussel·les, basa els seus privilegis sobre l’atac a sang i foc als treballadors i els pobles oprimits, tant al pati posterior semicolonial tradicional d’aquells països imperialistes com a mateixa UE, als països d’Europa central i oriental.
D’igual forma, partint d’un internacionalisme elemental, el moviment obrer no pot recolzar a la Unió Europea del capital i l’Europa-fortalesa com a suposada “alternativa democràtica” davant l’ascens de les forces reaccionàries de dreta que, en el cas d’Itàlia, han arribat al poder.
La gran majoria dels sectors organitzats del moviment obrer i juvenil a Itàlia es troben, lamentablement, atrapats entre dues opcions equivocades. Davant la reaccionària UE com davant la il·lusió etapista d’una ruptura sobiranista “per esquerra” amb Brussel·les (Mélenchon” o “Varufakis”), els marxistes revolucionaris solament podem defensar la perspectiva internacionalista: contra l’Europa del capital i al replegament xovinista, en defensa de la perspectiva de la lluita pels Estats Units Socialistes d’Europa.
La defensa incondicional dels migrants, de la classe obrera nadiva i estrangera i la lluita contra el racisme d’Estat
El fet que la consolidació del poder de la Liga no sigui un sinònim d’ascens feixista no significa de cap manera que el discurs racista i xenòfob i les mesures antiinmigrants i discriminatòries que pretén aplicar Salvini no representin un greu problema per a la classe treballadora i la joventut a Itàlia. En el marc de la pressió migratòria actual, en llarga mesura vinculada amb la degradació del marc geopolític internacional (en l’arc mediterrani, al mig Orient i a Àfrica en particular) i en la qual els imperialistes tenen una responsabilitat aclaparadora, els migrants són estigmatitzats com el boc expiatori de la crisi a Itàlia. Al mateix temps, la mà d’obra estrangera és utilitzada, sobretot per la patronal del Nord del país, per rebaixar els costos de producció i augmentar els seus marges de competitivitat. En alguns sectors, com en la logística, la classe obrera d’origen estranger i migrant representa la porció més combativa. En els últims cinc anys, mitjançant lluites i vagues molt dures, encara que limitades sectorialment, va arribar inclusivament a obtenir victòries importants en termes d’aplicació o millorament de convenis col·lectius.
En aquest marc, la qüestió dels migrants està sent instrumentalitzada tant per dividir les files obreres com per intentar consolidar una base social reaccionària del règim entre els mateixos sectors populars. L’assassinat de Soumaila Sacko, jove braçer de Mali i sindicalista combatiu, a Calàbria, el 2 de juny, en el marc de la campanya xenòfoba i racista portada endavant pel govern i Salvini, representa un senyal d’alarma en aquest sentit. Indica el desafiament internacionalista i antiracista que han d’encarar les organitzacions obreres, juvenils i populars per trencar amb les polítiques reaccionàries de la Lliga i el M5S, després de tres dècades de polítiques racistes i antimigrantes dutes a terme pel berlusconisme i, sobretot, pel PD, quan estaven al govern.
La necessitat d’una perspectiva anticapitalista i de la classe obrera
En les últimes eleccions, la major part de la classe obrera, dels sectors populars i de la joventut va acabar abstenint-se o votant al populisme de dreta o a l’extrema dreta. Es tracta del fruit d’anys de desil·lusions amb els partits tradicionals i anys de traïcions i complicitats de la burocràcia sindical amb les polítiques d’austeritat portades endavant pel PD. Lamentablement, entre els sectors que componen les fraccions més combatives del moviment obrer organitzat, a nivell, per exemple, del sindicalisme de base que es va negar a donar el seu suport a les formacions reformistes Lliures i Iguals o Potere al Popolo, en les últimes eleccions, no ha emergit una alternativa política, de la classe treballadora i de la joventut, nativa i migrant, enfront de les falses opcions polítiques burgeses europeistes o euroescèptiques i per preparar la lluita contra el nou govern i la patronal.
Davant les reaccionàries polítiques liberticides i racistes que intentarà aplicar el nou govern, davant les promeses de mesures “socials” demagògiques que planteja el M5S i que no trigarà a transformar en nous atacs a la classe treballadora, enfront d’una crisi econòmica profunda i per la magnitud de la crisi orgànica que travessa l’establishment, no descartem que, a mig termini, es donin les condicions per a noves lluites, obreres o en defensa dels drets democràtics.
Enfront de semblant escenari, els revolucionaris que intervenen en el sindicalisme de base, en l’esquerra sindical i en el moviment estudiantil i popular, hauran de defensar conseqüentment en la seva lluita quotidiana l’opció d’una alternativa política anticapitalista i revolucionària. És l’única forma perquè les lluites esdevenidores triomfin o serveixin per preparar noves batalles i no siguin l’espai a partir del com intentarà reconstruir-se un reformisme impotent, furgó de cua del centre esquerra burgès com va ser Refundació Comunista. Ja estem veient en el cas de l’Estat espanyol, l’esdevenir del neorreformisme de Podemos, que ha acabat sent la crossa del PSOE per arribar al govern, comprometent-se a recolzar “sense condicions” el govern d’un partit social-liberal que ha aplicat les polítiques neoliberals i antiobreres durant els governs de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.
Per reforçar la lluita i construir un projecte que posi com a centre l’hegemonia de la classe obrera en oposició tant al nacionalisme reaccionari com a l’esquerrana reformista europeista o les seves ales sobiranistes, un primer pas important seria avançar en la formació d’un front anticapitalista que mobilitzi i coordini a l’avantguarda del moviment obrer, dels joves, de les dones i dels immigrants en lluita : per oposar l’internacionalisme obrer tant al fetixisme de la defensa de la Constitució italiana, com als "plans B" per a la gestió del capitalisme italià. Per plantejar, finalment, la qüestió de quina classe social hauria de tenir el poder per gestionar una sortida a la crisi en favor dels treballadors i les masses populars i oposar-se al racisme i a la xenofòbia de la Liga i el M5S.
Fracción Internacionalista Revolucionaria (FIR), Italia
Corriente Comunista Revolucionaria (CCR), Francia
Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT), Estado español
Organización Revolucionaria Internacionalista (RIO), Alemania
