GLOBUS D'OR. Oprah presidenta?

El discurs de la popular presentadora i empresària Oprah Winfrey en la 75ª cerimònia dels Globus d’Or va commocionar i va provocar una onada de simpatia a les xarxes socials. Fans i personalitats la van col·locar en el pedestal de l’ “esperança feminista” i fins a potencial candidata demòcrata per desafiar a Donald Trump 2020.

A diferència d’altres anys, els discursos feministes van estar al centre de la cerimònia. Des de la catifa vermella, aquests Globus d’Or van estar tenyits per la iniciativa del col·lectiu d’actrius que van acompanyar el moviment #metoo, #TIMESUP i els discursos pels drets de les dones; igualtat salarial, discriminació i lluita contra l’assetjament i la violència.

A to amb un any marcat pel moviment de dones que va tenir variades expressions al voltant del món, els Globus d’Or 2018 van estar signats per discursos com el d’Elisabeth Moss que, citant a l’escriptora Margaret Atwood, va dir, “Vam ser les que no sortíem en els diaris, estàvem entre línies, a l’espai en blanc entre les històries (..) Ja no vivim en els marges de les històries, som les històries, som les línies i les escrivim nosaltres mateixes”.

Oprah: esperança feminista?

El discurs d’Oprah Winfrey va ser el moment culminant de la cerimònia. L’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood li va atorgar el premi Cecil B. de Mille per representar “un exemple a seguir per a dones i joves" i ser “una de les dones més influents del nostre temps”. Aquest premi té un contingut profundament polític i és triat per destacar personalitats a to amb el moment. Va ser el cas de Meryl Streep al 2017, un monument a el “feminisme Clinton” i el moviment anti Trump.

Aquest any, gairebé com un justificant de recepció a les crítiques a aquest feminisme “massa blanc”, la triada va ser Oprah, una esfinx de la elit negra que és presentada com un exemple de què és possible que la comunitat afroamericana triomfi o, almenys, un sector d’ella. L’elecció d’aquesta figura no pot llegir-se de forma ingènua, la indústria no va triar a qualsevol personalitat negra, va triar a una dona milionària i influent.

El seu emotiu discurs va parlar molt més del moment que l’envolta que d’ella mateixa. “L’any 1982, Sidney [Poitier] va rebre el premi Cecil B. DeMille just aquí als Globus d’Or i, no en va, hi ha nenes veient com em converteixo en la primera dona negra a rebre aquest mateix guardó”. En les seves paraules no van faltar les referències a les dones que no tenen el poder d’aixecar la veu contra l’opressió i la violència. La història de Recy Taylor, una dona negra que l’any 1944 va ser segrestada i violada per sis homes blancs que mai van ser condemnats, va ser un mostra potent de la impunitat que garanteix aquesta societat cap a la violència masclista. “Parlar i dir la veritat és l’eina més poderosa que tenim tots”, va dir Oprah i es va declarar “inspirada i orgullosa per les dones que s’han sentit empoderades per parlar de les seves experiències”.

Aquestes paraules van despertar certa simpatia entre feministes i activistes que, com al nostre país, discuteixen i denuncien diàriament els discursos misògins o l’absència de les demandes de les dones en els grans mitjans de comunicació.
El moment marcat pel moviment #metoo fa sentir que “l’important” està en debat. No obstant això, encara és difícil desmuntar el silenci que envolta a la violència quotidiana que porten sobre si milions de dones, en la seva majoria treballadores i pobres, en formes més naturalitzades pels mitjans, l’ establishment i la pròpia indústria cultural que avui s’escandalitza per assetjaments i abusos. Perquè l’opressió i les diferents formes de violència que sofreix la majoria són funcionals i necessàries per mantenir el domini d’una classe social que viu gràcies a l’explotació de les jornades interminables, males condicions i baixos salaris d’aquestes dones.

Oprah: progressista o representant de la meritocràcia?

Darrere de l’emoció que va provocar el seu discurs existeix un altre que s’ha mantingut i afermat durant els últims 30 anys, en consonància amb el neoliberalisme, i del que Oprah és representant. De fet, un dels quals la presentava fa alguns mesos com l “esperança dels demòcrates” pel 2020, es referia a ella, comparant-la amb Donand Trump, com algú que havia fet la seva fortuna de 3 mil milions de dòlars “sense controvèrsies. Ella, en si mateixa, encarna el somni americà”. No hi ha controvèrsies per aglutinar una fortuna similar en una societat amb milions de pobres, on la comunitat negra i les dones estan sobrerrepresentades?

El programa d’ Oprah Winfrey mou multituds. El seu talk xou amb històries de vida i la seva revista O dirigida especialment a les dones estan plens de frases i propostes per suportar la vida en una societat altament competitiva, alienada i desigual. La revista, “busca ajudar a les dones a veure cada experiència i desafiament com una oportunitat de créixer i descobrir el millor de si mateixes. Convèncer a les dones que el veritable objectiu és transformar-se en els qui volen ser realment”, així “se sentiran menys ansioses emocionalment i reduiran el burnout”.

La superació personal és la marca registrada d’ Oprah així com la seva filantropia i empatia amb l’ansietat i la precarietat que provoquen la vida a la societat capitalista actual. Sovint, utilitza la seva pròpia història per mostrar que és possible deixar enrere la pobresa i tenir èxit. Si Oprah va poder, per què no ho farien els seus milions de televidents? “No es queixin del que no tenen. Usin el que tenen. Fer menys del màxim que es poden donar és un pecat. Cadascun de nosaltres té el poder de la grandesa”. Janice Peck, que va realitzar un estudi del discurs d’Oprah (compilat en The New Prophets of Capital), assenyala que la seva “empresa [és] un assemblatge de pràctiques ideològiques que ajuden a legitimar un món de desigualtat creixent i cada vegada amb menys possibilitats, en promoure i encarnar la configuració d’un mateix compatible amb aquest món” .

En els dies posteriors a la cerimònia, es van escoltar veus que van somiar amb una Oprah argentina i es van lamentar per la pobra actuació de la nostra comunitat artística en denúncies d’assetjament com la de l’actriu Calu Rivero. Seria Oprah la representant que necessitem pels drets de les dones?

Què allunya a aquest discurs “superar-se a un mateix” de la meritocràcia que ens injecten diàriament els ideòlegs de la dreta “moderna” a Argentina amb la marca de Duran Barba o la filosofia barata d’Alejandro Rozitchner? Oprah Winfrey és representant d’una ideologia que convida a adaptar-se a un món cada vegada més insuportable, especialment per a les majories. Al contrari de les expectatives de transformar-lo que poden sentir moltes i molts fans Oprah. No per res, és l’escollida per parlar-li a milions de dones que sospiten amb certa impaciència de la promesa d’igualtat de gènere que aquesta societat solament pot oferir-li a una minoria.

Il·lusòries o reals, les possibilitats que Oprah sigui candidatable diu molt més de la desesperació del partit Demòcrata (que via un exdirector de la campanya d’Obama va anunciar que la rebria amb els braços oberts) i la crisi profunda que ja va evidenciar el sistema bipartidista a Estats Units des de l’última elecció presidencial en la que va resultar electe Donald Trump.