Aplicació de la “llei de partits” a tot l’espectre independentista, decretar un nou 155 per “restituir la legalitat i la convivència" a Catalunya i acusacions de “kale borroka” cap als CDR. Un nou gir de rosca de l’autoritarisme del Partit Popular.
Alberto Fernández Vigo
Miércoles 3 de octubre de 2018
Aquestes i altres idees van ser plantejades per Pablo Casado, nou líder del Partit Popular i digne representant de l’aznarisme, durant un esmorzar organitzat pel dretà diari ABC aquest passat dilluns.
Preguntat per aquest hipotètic nou 155 contra el poble català, aquest seria aplicat "amb la durada que faci falta, amb l’extensió que faci falta, amb la implicació suficient de l’Estat" i plantejant fins i tot que els consellers siguin nomenats pel Govern. "Què més ha de passar a Catalunya perquè el Govern posi ordre?".
Per a això, no dubta a apel·lar a la utilització de la infame Llei de Partits, en el seu moment eina clau de la judicatura en la seva ofensiva repressiva sobre l’esquerra abertzale. El seu blanc seria ara tot l’arc polític del nacionalisme català. "Sol·licitem la modificació de la llei de partits perquè es pugui actuar ja contra aquells partits i organitzacions a Catalunya que estan encoratjant la violència i incitant a la confrontació civil”, va dir en referència a la CUP, ERC i PDeCAT.
I mentrestant Aznar...
Entretant, el mestre no es quedava a la saga del deixeble. Durant un acte de la Fundació FAES, José María Aznar s’aprestava a comparar la situació actual a Catalunya amb els successos de 1934 a Astúries. El mateix acte era una presentació de la biografia del reaccionari Miguel Maura, ministre de governació (actual interior) durant els primers dies de la IIª República espanyola i enemic de l’esquerra i el moviment obrer durant aquell període. Un exemple polític per a FAES i el propi Aznar, quan per boca d’un dels assistents el va descriure com “un exemple de coherència política i fidelitat a uns principis”.
Així, segons Aznar, "convé recordar avui el cop d’estat de 1934", que van dur a terme "partits d’esquerra...", on, pel que sembla, existeix una “extraordinària similitud” amb la situació actual que viu Catalunya. Segons ell, "sense respecte a la llei no hi ha llibertats, ni democràcia ni ordre ni convivència possible. Ningú pot estar per sobre de la llei", en al·lusió directa a les mobilitzacions dels CDR d’aquest cap de setmana i el dilluns passat.
El que Aznar no va explicar és que la breu experiència revolucionària d’Astúries de 1934, en la que els treballadors asturians audaçment van prendre el poder i van procedir a implantar mesures de transformació social profundes i destrucció de l’aparell de l’Estat burgès, va ser una reacció contra l’obertura de l’anomenat “Bienni Negre” i la feixista CEDA, que va superar totalment a les seves direccions socialistes i anarquistes. Tampoc que la Comuna Asturiana va ser aixafada a sang i foc per l’exèrcit de la República, al front de la qual es trobava, en aquell temps, el general Francisco Franco. La repressió va ser duríssima. A dia d’avui, s’estimen més de 3.000 morts i 50.000 detinguts en tot l’Estat. Aquesta és la recepta que el Partit Popular enalteix i posa en valor.
Catalunya, “crisi de governabilitat” i reacció política
Cada vegada queda més clar el complicat escenari que afronta Pedro Sánchez per sostenir el seu Govern. Sumat als escàndols de corrupció que sacsegen als seus ministeris (l’últim, Dolores Delgado i la seva relació amb Villarejo), la qüestió nacional catalana, lluny de tancar-se s’ha reobert amb tota la seva força.
Malgrat els intents per part de la direcció “procesista” de tornar a la senda de l’autonomisme, la tornada de la mobilització exigint el compliment del mandat de l’1-O -amb milers xiulant a Torra, Torrent i el conseller Buch mentre demanaven dimissions-, sembla estar obrint un nou capítol en la lluita del poble català per decidir la seva destinació.
En aquest escenari s’emmarca l’ultimàtum plantejat per Quim Torra de retirar el suport a Sánchez al Congrés si no planteja un referèndum en un mes, que ha posat al president del Govern central en una situació de feblesa extrema.
L’Executiu de Sánchez considera les paraules de Torra un xantatge i diu que “no accepta ultimàtums i manté la seva determinació per la via del diàleg”. Però el “diàleg” i la “distenció” promesa per Sánchez només s’ha traduït en que els líders polítics catalans segueixen presos sota l’acusació de rebel·lió, la policia nacional (al costat dels Mossos) segueix copejant a la joventut catalana quan pren els carrers per reivindicar l’aniversari de l’1-O i el 155 es manté com a amenaça davant qualsevol intent del poble català d’autodeterminar-se.
En aquesta agenda no hi ha diferència entre el PSOE, el PP i Ciutadans, i no ho oblidem, la Corona. L’enduriment de la política reaccionària i contra els drets del Partit Popular i Ciutadans, no obstant això, no només respon a la seva lluita per l’electorat de dretes. El seu objectiu estratègic és avançar en una sortida reaccionària a la crisi orgànica del règim espanyol.
La inestabilitat del Govern de Pedro Sánchez és una expressió dels límits insalvables per tancar la crisi del Règim del 78 de forma “progressista” com a aposta Unidos Podemos “cogovernant” amb el PSOE des del Parlament. D’una banda, no existeix una base material sòlida perquè el capitalisme espanyol ofereixi cap conquesta social perdurable més enllà de gestos de cara a la galeria. Per l’altre, el PSOE és i seguirà sent un partit de l’Ibex35, el Règim i la Corona.
Tots dos escenaris, tant una sortida reaccionària de PP i Cs, com la política de gestos buits del PSOE, sostinguda per Unidos Podemos, no tenen res que oferir a la classe treballadora, les dones i la joventut.
El plantejament de lluitar per Assemblees Constituents Lliures i Sobiranes en les quals pugui decidir-se tot, defensant en primer lloc el dret del poble català a la seva autodeterminació nacional contra l’ofensiva reaccionària del Règim cobra una actualitat urgent.
