VAGA FEMINISTA. 5 motius urgents per a omplir els carrers aquest 8M

En els últims anys hem estat testimonis d’un profund enfervoriment en el moviment de dones de llarg a llarg del món. Des de les multitudinàries concentracions contra la justícia patriarcal a l’Estat espanyol fins a la lluita que van lliurar les nostres companyes argentines per legalitzar l’avortament, passant per les respostes que van encapçalar les dones davant l’ascens de la dreta i ultradreta, que es van deixar veure a la Women’s March que es va oposar a l’arribada de Trump a la presidència dels EUA, en les protestes de les brasileres contra la victòria electoral de Bolsonaro, o a Andalusia, quan les dones van ser les primeres a prendre els carrers davant l’entrada de Vox en el Parlament. I tot això marcat per l’enorme 8M de 2018, en el qual milions de dones de tot el món es van unir a la vaga laboral, educativa, de consum i de cures per a protestar contra aquest sistema patriarcal que ens ofega, ens imposa violències i ens mata.

No obstant això, avui dia la realitat és essencialment la mateixa. El món continua sent governat pels grans capitalistes que, còmodament assentats en l’aliança entre patriarcat, racisme i capital, s’enriqueixen a costa d’una gran majoria empobrida i oprimida. Per això és necessari que el moviment feminista es proposi l’objectiu de conquistar els carrers, no només en aquesta importantíssima jornada del 8M que s’aproxima, sinó tots els dies. Perquè encara ens queden molts motius pels quals lluitar.

Per a bandejar d’una vegada per sempre la violència social i institucional que sofrim les dones

Segons dades oficials, en 2018 van ser assassinades 47 dones per violència de gènere a tot l’Estat espanyol. Però webs com Feminicios.net porten la xifra al doble, situant en 98 el nombre de víctimes mortals. I, segons dades del Ministeri de l’Interior, una violació és denunciada cada 5 o 6 hores (va haver-hi 788 denúncies entre gener i juny de 2018); encara que, recordem, només un baix percentatge de les víctimes s’atreveix a denunciar.

Els assassinats i les violacions són la cara més visible de la violència exercida contra les dones, i formen part de la desprotecció que sentim als carrers. Però el patriarcat és una maquinària complexa que opera des de la mateixa base de la nostra societat, i això implica que les violències que s’exerceixen en el nostre dia a dia són múltiples.

Des de les pressions sobre el nostre cos i la nostra sexualitat que predominen en els mitjans culturals fins als models de feminitat dòcil i abnegada que propugna la moral judeocristiana, intensament misògina, que constitueix la base d’Occident, les dones som assetjades per multitud de violències. I no de la mateixa forma, ja que les treballadores, les migrants, les trans, les homosexuals i les bisexuals no experimentem de la mateixa forma l’opressió que exerceix aquest sistema capitalista, racista i cisheteropatriarcal.

Tot això deriva en abusos de tota mena en tots els espais, des dels micro masclismes més lleus fins al maltractament psicològic més greu; en definitiva, violències que condicionen el nostre desenvolupament personal i afecten la nostra vida, tant en l’àmbit material com en la salut, i que poden derivar en problemes psicològics importants; no és casualitat que un gran percentatge de les persones a les quals se’ls diagnostica depressió siguin dones.

Aquest 8M sortirem als carrers per les que ja no hi són i per les que sí. Exigirem que augmentin el pressupost de la Llei de Violència de Gènere, que aquesta no es limiti als casos en què l’agressor és o era parella sentimental i que es garanteixin cases d’acolliment gestionades per grups de dones i sense presència policial per a les víctimes de maltractament i els seus fills i filles. Barallarem perquè no és necessària la denúncia judicial perquè les víctimes de violència puguin recórrer a aquests recursos i perquè en tots els espais (educatius, laborals…) hi hagi comissions de dones independents que gestionin casos d’abusos i agressions. Perquè puguem començar a transformar les nostres formes de relacionar-nos per a viure en igualtat.

A baix la justícia patriarcal i totes les institucions còmplices de les violències cap a les dones

La sentència judicial en el cas de “la manada” va despertar un profund rebuig entre les dones i va expressar el veritable caràcter d’un sistema judicial patriarcal que culpabilitza a les víctimes i naturalitza les agressions sexuals, la violència cap a les dones i els feminicidis.

Les dones hem demostrat que no lluitem des d’una posició victimista, esperant passivament una mica de l’Estat i dels mateixos Governs, funcionaris polítics i jutges que neguen llibertats i drets elementals a les dones. El poder judicial i la Policia amaguen la diversitat de situacions d’opressió que sofrim les dones (immigrants, pobres, psiquiatritzades…) i ens penalitzen per elles. Les presons estan plenes de dones pobres i els CIEs de dones que fugen de situacions de pobresa extrema o repressió als seus països d’origen. No són institucions que vagin a actuar en la nostra defensa i protecció enfront de les agressions masclistes, com hem vist en el cas de “la manada” o Juana Rivas, sinó que la seva funció és la de defensar l’ordre social capitalista i patriarcal.

És per això que aquest 8M les dones continuarem aprofundint en la nostra crítica a la justícia patriarcal. Lluitarem per mesures que comencin a fer fallida el caràcter patriarcal i de classe del sistema judicial. Barallarem per jurats populars en els casos de violència masclista i per comissions independents formades per dones que participin en ells.

Per la fi de la precarietat i de la doble jornada laboral

Actualment, en termes globals, el 40% del treball retribuït està compost per dones. Malgrat això, el 70% de les persones més pobres són dones i nenes.

En la precarietat laboral les dones estem sobre-representades. En l’Estat espanyol, de tots els contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones i existeix una bretxa salarial que aconsegueix el 23% segons les dades més recents. Quant a les pensions contributives, la bretxa arriba a ser d’un 34%.

La situació s’aguditza si, a més de treballadora, ets immigrant. Elles són triplement oprimides. Els treballs de la llar i de la cura són realitzats en un 90% per dones, i en la seva majoria immigrants. També són gairebé el 100% d’elles els qui ocupen els treballs de règim intern, unes ocupacions en condicions d’esclavitud en els quals a més se’ls roba un 30% del seu salari amb l’excusa de manutenció.

La majoria de les dones a més continuem sofrint la doble jornada laboral. La precarització que ens afecta la majoria de nosaltres afavoreix que siguem els qui continuem ocupant-nos de les tasques de l’àmbit domèstic i de les cures. També l’empitjorament dels sistemes públics de salut i educació ens condemna cada vegada més a aquesta doble càrrega. Les tasques de l’entorn domèstic no remunerades formen part d’un treball necessari per a la producció i reproducció del sistema capitalista i som les dones els qui el realitzem de forma gratuïta.

Per això aquest 8M les dones estarem al capdavant de la lluita per la derogació de la Reforma laboral, per la prohibició dels contractes temporals i les ETTs. Per la prohibició del règim intern en l’àmbit dels serveis domèstics. Per igual treball, iguals condicions, drets i salari. I per que sigui l’Estat i els capitalistes els qui garanteixin fons i personal necessari per a la cura dels nens i persones dependents de manera gratuïta, així com altres serveis de l’àmbit domèstic, per a alliberar-nos d’aquesta doble jornada que ens esclavitza.

Per la fi del racisme, de la xenofòbia i del tancament de fronteres

Els «8 dies de revolta feminista» d’aquest 8M van començar el passat 1 de març amb una importantíssima jornada de protesta antiracista: es van convocar concentracions davant diversos CIEs per a mostrar el rebuig del moviment feminista a les polítiques xenòfobes del Govern i de la Unió Europea.

La migració és una realitat que afecta a milions de persones i que les confina a una vida de precarietat i vulnerabilitat; especialment, a les dones, ja que sofreixen l’opressió multiplicada: com a dones, com a treballadores i com migrades i/o racialitzades.

Segons un informe de la Xarxa de Dones Llatinoamericanes i del Carib, la taxa de dones migrants que denuncien agressions per violència de gènere supera el 30%, i, no obstant això, només el 8% ha rebut alguna ajuda econòmica. I no oblidem que moltes s’abstenen de denunciar, ja que manquen de papers i això pot provocar la seva deportació o internament en un CIE. Les migrants estan desprotegides davant un Estat patriarcal i racista que ignora les seves necessitats.

A més, al mateix temps que se’ls nega la legalitat a través d’una burocratització xenòfoba, les immigrants es veuen obligades a treballar en els sectors més precaris, per exemple, com a cambreres de pis o treballadores de la llar. Per no parlar de les treballadores internes, que es veuen sotmeses a jornades de 24 hores per uns salaris ínfims i que sovint sofreixen agressions i assetjament sexual.

Les persones immigrants són perseguides sistemàticament pel Govern, que orquestra batudes policials per a tancar-les en els Centres d’Internament per a Estrangers, presons de condicions infrahumanes (el PSOE projecta la construcció d’un nou CIE que costarà 800 milions), i deportar-les al seu país d’origen sense atendre els motius que les van portar a migrar.

Aquest 8M, les dones farem vaga per l’obertura de fronteres, pel tancament dels CIEs i per la fi de l’assetjament sistemàtic a les persones migrades. Perquè hi hagi papers per a totes i tots, treball per a totes i tots en unes condicions dignes, i per la fi de tota discriminació i/o violència.

Per una educació totalment pública, gratuïta i lliure de masclisme i LGTBIfobia

Les estudiants vénen qüestionant des de fa temps com estan estructurades les institucions educatives i de quina manera això afecta a les dones com a alumnes, investigadores, professores i treballadores.

En les universitats espanyoles les dones representem un 57% de l’alumnat i el 40% de professorat. No obstant això, trobem que només ocupem un 20% de les càtedres. Al mateix temps, no hi ha pràcticament ni un sol home entre el personal de neteja, mostrant així no només el límit del sostre de cristall, sinó, a més, que el treball, com més precari, està més feminitzat.

Però no totes arriben a la universitat. Les taxes universitàries es tripliquen per a les estudiants no comunitàries convertint la universitat en una cosa inassolible per a les immigrants.
Què dir si fem un cop d’ull a qualsevol guia docent de qualsevol nivell educatiu. Si ho fem veurem que les dones tornen a ocupar un paper menor, per no dir nul.

També en els centres educatius hi ha violència de gènere. Varia segons els anys, però les xifres de dones víctimes d’algun tipus d’agressió sexual en l’àmbit universitari són de el 13% i el 30%. Què parlar de la LGTBIfobia que es viu a les aules. El 43% de l’alumnat LGTBI ha sofert assetjament en algun moment dels seus estudis.

I amb l’Església hem topat. El 30% dels centres educatius a Espanya són privats, d’aquests, el 90% està en mans de l’Església. L’educació sexista, heteropatriarcal i clarament marcada per la moral religiosa ens oculta i discrimina com a treballadores, com a dones, com a bis, lesbianes, trans i com a immigrants. Una educació plena discriminacions i còmplice de les violències quotidianes.

Aquest 8 de març barallarem per una educació lliure de prejudicis i pensaments retrògrads, perquè l’Església i la seva moral surten de les nostres aules, per una educació lliure de masclisme i LGTBIfobia. Una educació totalment gratuïta, 100% pública i sense precarietat que acabi amb els interessos de les empreses privades i que sigui accessible al conjunt de la classe treballadora.

Sobren els motius perquè aquest 8M ens proposem buidar les aules, les nostres cases i els centres de treball! Omplim els carrers una altra vegada!