Les eleccions del 28A lluny de ser una solució a la crisi de partits, serà un nou i renovat reflex de la crisi de sistema de partits. També es continua mantenint l’absència d’una alternativa que davant l’extrema dreta des d’una política anti-capitalista i de classe.
Ivan Vela @Ivan_Borvba
Miércoles 13 de marzo de 2019
Foto: EFE
La crisi dels partits tradicionals en l’Estat espanyol va suposar la destacada irrupció en l’hemicicle del Congrés de Ciutadans i Podemos allà per 2015. Especialment impactant, en termes numèrics i electorals, va ser la irrupció de la formació de Pablo Iglesias. Doncs bé, a penes 3 anys i mig després, aquest panorama serà història el pròxim 28A.
El que abans era nou, ja és vell. No hi ha enquesta que d’una tendència positiva a la formació de Rivera i d’Iglesias, més aviat tot el contrari. Sense cap dubte han estat els més afectats, de moment, pel terratrèmol VOX, encara que lògicament per diferents motius.
Per la seva part el Partit Popular, el vell vell, tira el fre a la caiguda i es manté, mentre que el PSOE de Sánchez, el partit “progressista” dels CIEs, venda d’armes a Aràbia Saudita i suport del colpista Guaidó, és un d’allò més beneficiats gràcies a l’estratègia del “mal menor” contra l’auge de l’extrema dreta.
I sense entrar en altres partits com PDCat, ExCiU, partit tradicional de la burgesia catalana i suport dels governs de tot signe en Moncloa, que avui dia es troba en crisi producte de les últimes decisions de Puigdemont respecte a la configuració de les llistes a dit.
A Gènova ja han pogut corroborar que el discurs incendiari de Casado no ha parat el transvasament de vots a la formació d’Abascal. La certesa és tal, que avui Pablo Casado ha demanat explícitament, en un acte celebrat a Saragossa, que VOX no es presenti en aquelles circumscripcions petites (les que atorguen dues, tres i quatre diputats).
Com el PP és un dels partits vells vells, la raó de Casado no ha estat gens nova. Ha tornat a posar sobre la taula la por que la divisió del vot en la dreta beneficiï a una esquerra més unida. ”Els independentistes s’uneixen!”, advertia.
Per la seva part Ciutadans sí que milloraria els resultats respecte a 2016, si bé ha perdut gairebé 4 punts des de desembre. Abascal i els seus entrarien el Congrés amb un total d’11 diputats, segons els pronòstics.
La crisi en el si de Podemos s’ha traduït en la intenció de vot. La caiguda de la formació neo-reformista arriba als 7 punts, deixant-ho en un pronòstic del 14%. La política de servitud al PSOE de Sánchez ha decantat la balança d’intenció de vot en aquests moments de polarització.
Podemos es va esborrar fa mesos com a iniciativa i ho va deixar certificat a partir de convertir-se en “ministre sense cartera” en l’últim govern de Sánchez. Per a votar a una còpia que ni governa ni es diferencia, votaran al tradicional.
I en aquestes està el PSOE, recollint aquest sentir als carrers de la necessitat de frenar en les urnes a l’extrema dreta. El PSOE, que s’ha dedicat a no abordar cap de les propostes que li van ajudar a pujar al govern a l’estiu, és el màxim favorit per a la victòria el 28A.
Malgrat haver estat un partit amb polítiques i posicions obertament de dretes (manteniment de la reforma laboral, construcció d’un nou CIE, ingerència imperialista a Veneçuela, manteniment de relacions amb Aràbia Saudita..) s’aixeca com a alternativa enfront de VOX.
D’això molt culpa ha tingut Podemos que centrat en el seu objectiu de ser simplement la pota esquerra del PSOE, ha rentat la cara a un dels pares d’aquest Règim reaccionari i podrit.
La dretanització de l’hemicicle no té perquè ser automàticament traduït en una dretanització de la societat. Més aviat tot el contrari. De fet les mobilitzacions de la vaga general del 8M del moviment de dones és una demostració que els carrers estan més preparades per a enfrontar a l’extrema dreta que en el Congrés.
La política del “mal menor” és en realitat un desarmament d’aquests moviments, perquè es tira mà de lluitar pel que efectivament necessitem en nom d’una suposada unitat. Com diria el marxista italià Gramsci, està lògica del "mal menor" sempre acaba portant-nos a un mal major, en un cicle interminable.
Es necessita una alternativa política que a l’extrema dreta l’enfronti des de l’extrema esquerra, sense complexos, sense baixar banderes i lluitant per les demandes que realment necessitem.
Una esquerra que, com apuntàvem a la declaració del CRT “defensi el dret d’autodeterminació, la fi de la Corona, de la impunitat, de les lleis lliberticides, la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar, la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva... i que al seu torn combati per un programa per a donar resposta als grans problemes socials que li faci pagar tots els costos als grans capitalistes. Que es proposi conquistar el repartiment d’hores de treball sense reduir el salari, la nacionalització sota control obrer de les grans empreses i la banca, l’expropiació de tot el parc d’habitatges en mans de la bancs i especuladors, el no pagament del deute o els impostos a les grans fortunes per a garantir el finançament suficient als serveis públics i pensions dignes, entre altres mesures urgents.”
Per a conquistar aquest programa no s’arribarà mitjançant el camí del vot al PSOE ni la lògica del mal menor, sinó a través de la mobilització social, amb la classe treballadora i els seus mètodes en el centre. Una gran mobilització que conflueixi amb la resta de sectors i moviments, com el de dones, el moviment democràtic català o l’antimonàrquic.
