Ha començat la desfilada de testimonis en el Suprem. No obstant això, encara estem a l’espera de les proves de la violència i la malversació de fons. Serà la setmana següent?
Viernes 1ro de marzo de 2019
En la jornada dijous van passa el Lehendakari Íñigo Urkullu, Gabriel Rufián, Albano Dante Fachín i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau durant el matí. I a la tarda l’exministre d’interior Juan Ignacio Zoido i Xavier Domènech.
El mediador frustrat
Entre els testimoniatges del matí, potser el de major substància ha estat el del dirigent basc, Íñigo Urkullu, el relator fallit? Durant les jornades en les quals Puigdemont dubtava entre convocar eleccions autonòmiques o declarar la república catalana, el Lehendakari basc va rebre el mandat del President de buscar alguna via de negociació amb el Govern central. Via que va ser tancada directament per Rajoy amb l’aplicació del 155.
Qüestió que demostra quelcom que veníem denunciant des de les pàgines d’Esquerra Diari: que les forces polítiques que integraven Junts pel Sí en cap moment pretenien fer efectiu el mandat del 1O. Mentre les milers i milers de persones van defensar els col·legis, van organitzar el referèndum, van posar el seu cos davant la repressió salvatge i van anar a votar; Carles Puigdemont i Oriol Junqueras anaven de farol.
I l’altre aspecte que també demostra la figura de “mediador” és que no hi havia cap intenció per part del Govern de Rajoy de “dialogar” o “negociar” agulna cosa respecte al 1-O. Això no és cap novetat, és clar, però és important recordar-ho perquè durant aquests anys els dirigents de l’antiga Convergència i els d’Esquerra Republicana han dit en múltiples ocasions que volien negociar aquesta convocatòria.
Per descomptat, que el millor és que el referèndum es faci de comú acord, sempre que aquest acord estigui d’acord amb les expectatives d’autodeterminació del poble català. No obstant això, lluny d’això, el que es va produir va ser l’aplicació del 155 impulsat pel Govern amb el suport del PSOE i Ciutadans i les primer eleccions catalanes convocades directament des de Madrid.
El Ministre Zoido desconeix
El testimoniatge de Zoido és monumental. Igual que l’ex president Rajoy i l’ex vicepresidenta Sáenz de Santamaría, Juan Ignacio Zoido no sabia res sobre la repressió del 1-O. L’exministre s’empara que l’operació era dirigida via judicial i que per tant no estava al corrent. L’ex ministre en diverses ocasions va dir desconèixer l’operatiu i també que va delegar en una persona que estava al seu comandament.
Aparentment el responsable de les decisions sobre quin col·legi reprimir, la intensitat de la repressió, etc. seria el Tinent Coronel Diego dels Cobos i els caps de les forces de “seguretat”. En síntesi, Zoido ho va veure tot per televisió, no va decidir res i, per descomptat, en veure les imatges de repressió, va decidir no fer res. De la mateixa manera que Rajoy i Sáenz de Santamaría.
També ha estat interessant escoltar les respostes Zoido a les preguntes de l’advocada Judith Gené. Quan havia d’especificar què era prioritari. Si impedir el referèndum o evitar causar un mal major a la població i els agents de la repressió. L’ex ministre va insinuar que s’havia denegat la compra d’armes de guerra sol·licitada pels Mossos per a enfrontar el terrorisme per sospites que les usessin per a “altres finalitats”.
La paraula més repetida per Zoido ha estat “Desconec”. Zoido s’ha mogut entre la ineptitud de qui no fa res sobre la competència que li mereix, la seguretat d’un territori, i el desconeixement d’algú que semblés no tingués responsabilitat de govern alguna. A més, de reflectir ineptitud, reflecteix ignorància. Què és pitjor?
I les proves de violència “pa cuando”?
Els altres testimoniatges han aclarit que el 20S va haver-hi una enorme mobilització espontània i sense cap mena de violència. Tant Domènech, com Colau i Dante Fachín o Gabriel Rufian han aprofundit en la mateixa idea. Fins i tot Zoido va haver de parlar que eren sol dos cotxes de la Guàrdia Civil els que van ser deteriorats. Si per això es parla de rebel·lió, llavors hi ha rebel·lió en cada partit de futbol.
En el que va de setmana, segueix sense aparèixer la violència que justificaria la rebel·lió o la sedició. Potser la setmana pròxima hi ha una mica d’això, quan declarin els policies. Hi ha comentaristes que comencen a especular amb que les condemnes podrien ser rebaixades a intent de rebel·lió. Serien condemnes amb la meitat d’anys i tenint en compte la presó preventiva, alguns podrien sortir immediatament i, uns altres tenir tercer grau.
El judici s’està demostrant com una enorme farsa amb el qual el reaccionari Règim del 78 pretén castigar al poble català. Fiscals que s’equivoquen, proves i testimonis de la defensa que es deneguen, instrucció de ciència-ficció, etc. Ens queda diverses setmanes de pur teatre. Però si el que es vol és alliberar els presos polítics i reimpulsar el moviment democràtic català, l’acció ha de passar de manera categòrica per fora de les institucions, als carrers, els llocs de treball i d’estudi.
